JOB 29
29
III-CONCLUSIÓ DEL DIÀLEG
Monòleg de Job: Els temps d’abans
1Job reprengué el seu discurs i digué:
2Tant de bo pogués tornar als temps d’abans,
aquells dies en què el Totpoderós em guardava!
3Quan resplendia la seva llàntia sobre el meu cap,
i a la seva claror caminava entremig de la foscor!
4Tal com era en els dies de la meva tardor,
quan l’amistat de Déu encerclava la meva tenda,
5quan l’Omnipotent encara m’acompanyava
i m’envoltaven els meus fills,
6quan em xopava els peus en mante-ga de llet,
i de la pedra en rajava un doll d’oli.
Salvava el desvalgut
7Quan acudia a la porta gran de la ciutat,
i posava el meu setial a la plaça,
8els joves, així que em veien, m’o-brien pas,
i els vells s’alçaven i restaven drets;
9els prohoms interrompien el seu parlament
i es posaven el palmell davant la boca;
10la veu dels principals baixava el to
i la llengua se’ls retenia al paladar;
11l’orella que em sentia em felicitava,
i l’ull que em veia em feia costat:
12perquè jo salvava el desvalgut que clamava
i l’orfe mancat de protector.
Un pare per als necessitats
13La benedicció de l’arruïnat venia damunt meu,
jo omplia de goig el cor de la viuda.
14M’havia investit de justícia i ella em cobria,
l’equitat em feia de mantell i de tiara.
15Jo era ulls per al cec
i peu per al coix.
16Era un pare per als necessitats,
i posava interès en el plet del des-conegut.
17Trencava les barres de l’injust
i arrencava de les seves dents la presa,
18i em deia: “Serà al meu jaç que moriré,
i acumularé els dies com grans de sorra;
19la meva arrel té pas obert cap a l’aigua,
i la rosada fa nit sobre el meu ramatge;
20el meu prestigi serà sempre renovat,
i a la meva mà l’arc serà sempre tens.”
M’escoltaven expectants
21A mi m’escoltaven expectants,
i en silenci atenien el meu parer;
22després de parlar jo, ningú no re-plicava,
la meva paraula penetrava en ells gota a gota.
23M’esperaven com la pluja,
i obrien la seva boca com si fos un ruixat tardà.
24Si els somreia, gairebé no ho creien;
la claror del meu rostre, no se la volien perdre.
25Jo els triava el camí i m’asseia de capdavanter,
presidia com un rei entre la tropa,
com el qui conforta els apocats.
Currently Selected:
JOB 29: BEC
Highlight
Share
Copy
Want to have your highlights saved across all your devices? Sign up or sign in
Primera edició: maig del 2000.
Segona edició: desembre del 2007
© Del text: Pau Sais i Samuel Sais
© D’aquesta edició: Institució Bíblica Evangèlica de Catalunya
JOB 29
29
III-CONCLUSIÓ DEL DIÀLEG
Monòleg de Job: Els temps d’abans
1Job reprengué el seu discurs i digué:
2Tant de bo pogués tornar als temps d’abans,
aquells dies en què el Totpoderós em guardava!
3Quan resplendia la seva llàntia sobre el meu cap,
i a la seva claror caminava entremig de la foscor!
4Tal com era en els dies de la meva tardor,
quan l’amistat de Déu encerclava la meva tenda,
5quan l’Omnipotent encara m’acompanyava
i m’envoltaven els meus fills,
6quan em xopava els peus en mante-ga de llet,
i de la pedra en rajava un doll d’oli.
Salvava el desvalgut
7Quan acudia a la porta gran de la ciutat,
i posava el meu setial a la plaça,
8els joves, així que em veien, m’o-brien pas,
i els vells s’alçaven i restaven drets;
9els prohoms interrompien el seu parlament
i es posaven el palmell davant la boca;
10la veu dels principals baixava el to
i la llengua se’ls retenia al paladar;
11l’orella que em sentia em felicitava,
i l’ull que em veia em feia costat:
12perquè jo salvava el desvalgut que clamava
i l’orfe mancat de protector.
Un pare per als necessitats
13La benedicció de l’arruïnat venia damunt meu,
jo omplia de goig el cor de la viuda.
14M’havia investit de justícia i ella em cobria,
l’equitat em feia de mantell i de tiara.
15Jo era ulls per al cec
i peu per al coix.
16Era un pare per als necessitats,
i posava interès en el plet del des-conegut.
17Trencava les barres de l’injust
i arrencava de les seves dents la presa,
18i em deia: “Serà al meu jaç que moriré,
i acumularé els dies com grans de sorra;
19la meva arrel té pas obert cap a l’aigua,
i la rosada fa nit sobre el meu ramatge;
20el meu prestigi serà sempre renovat,
i a la meva mà l’arc serà sempre tens.”
M’escoltaven expectants
21A mi m’escoltaven expectants,
i en silenci atenien el meu parer;
22després de parlar jo, ningú no re-plicava,
la meva paraula penetrava en ells gota a gota.
23M’esperaven com la pluja,
i obrien la seva boca com si fos un ruixat tardà.
24Si els somreia, gairebé no ho creien;
la claror del meu rostre, no se la volien perdre.
25Jo els triava el camí i m’asseia de capdavanter,
presidia com un rei entre la tropa,
com el qui conforta els apocats.
Currently Selected:
:
Highlight
Share
Copy
Want to have your highlights saved across all your devices? Sign up or sign in
Primera edició: maig del 2000.
Segona edició: desembre del 2007
© Del text: Pau Sais i Samuel Sais
© D’aquesta edició: Institució Bíblica Evangèlica de Catalunya