DEUTERONOMI 32
32
1Escolteu, cels, que vull parlar, i que la terra escolti les paraules de la meva boca!
2Caigui com la pluja el meu ensenyament,
regalimi com la rosada el meu discurs;
com el plugim sobre l’herbei,
i com els ruixats sobre el prat.
3Perquè vull proclamar el nom del Senyor:
reconegueu la grandesa del nostre Déu.
4Ell és la roca, el seu obrar és perfecte;
tots els seus camins són justos.
És Déu fidel, sense malícia;
és just i recte.
5S’ha portat malament amb ell
–no són dignes de ser fills seus–,
aquesta generació malvada i perversa.
6¿Així us comporteu amb el Senyor,
poble neci i sense seny?
¿No és ell el teu pare que et va crear?
Ell t’ha fet i t’ha format!
7Recorda els temps antics,
repassa els anys, generació per ge-neració.
Pregunta al teu pare, que ell t’ho dirà,
als teus ancians, que t’ho expliquin.
8Quan l’Altíssim va assignar heretat a les nacions,
va separar els fills d’Adam,
va fixar límits als pobles,
segons el nombre dels fills d’Israel.
9Perquè la porció del Senyor és el seu poble,
Jacob, la seva heretat preciosa.
10El troba a la terra desèrtica,
enmig de la desolació d’espantosa solitud,
el protegeix, el sustenta i el cuida,
com la nineta dels seus ulls.
11Com l’àguila que desvetlla la seva niuada
i plana sobre els seus petits,
estén les seves ales, els pren,
i els porta sobre les seves plomes.
12El Senyor, tot sol, els va guiar,
sense l’ajut de cap altre déu foraster.
13El féu remuntar a les altures de la terra,
el nodrí amb els fruits del camp,
li féu xuclar la mel de la roca,
i l’oli de les dures pedres;
14amb quallada de les vaques i llet de les ovelles,
amb greix d’anyells;
amb moltons de la raça de Basan, i cabrits,
amb la flor dels grans de blat,
i de la sang del raïm en vas poder beure vi.
15Però Jeixurun s’ha engreixat i tira guitzes,
s’ha ben atipat, s’ha fet pesat i tou,
i ha rebutjat Déu, el seu Creador,
ha menyspreat la roca de la seva salvació.
16L’han engelosit amb déus estran-gers,
amb ídols abominables l’irriten.
17Han fet sacrificis als dimonis, i no a Déu:
a uns déus que no coneixien,
nouvinguts, arribats de poc,
a qui no havien servit els seus avantpassats.
18De la roca que t’ha engendrat no fas cas,
i t’has oblidat del Déu que t’ha format.
19El Senyor ho ha vist i els ha rebutjat,
perquè els seus fills i les seves filles l’han provocat,
20i ha dit: “Apartaré la mirada d’ells,
a veure quina serà la seva fi,
perquè és una generació perversa,
fills en els quals no hi ha lleialtat.
21Ells m’han provocat a gelosia amb allò que no és Déu,
m’han fet aïrar amb els seus déus irreals;
i jo els provocaré a gelosia amb allò que no és poble,
i els faré aïrar amb una nació fo-rassenyada.
22Perquè ha saltat foc de la meva còlera,
que cremarà fins al país dels morts,
devorarà la terra i els seus pro-ductes
i abrusarà els fonaments de les muntanyes.
23Aplegaré damunt d’ells calamitats,
esgotaré contra ells les meves sa-getes.
24Consumits per la fam, rosegats per la febre
i per la plaga mortal,
enviaré contra ells les dents de les feres,
amb el verí dels rèptils de la pols.
25A fora, l’espasa segarà els fills;
a dins la casa, imperarà el terror:
moriran els joves i les donzelles,
les criatures i els vells de cabells blancs.
26Vaig pensar que els escamparia,
que esborraria la seva memòria d’entre els homes,
27si no fos que temo el vituperi de l’enemic
i que en el malentès els seus ad-versaris
vinguessin a dir: «La nostra força ha vençut
i el Senyor no hi ha fet res en això.»
28Perquè són una nació sense seny,
mancada d’enteniment.
29Si fossin savis, ho entendrien,
comprendrien on van a parar.
30¿Com un de sol pot perseguir-ne mil,
i dos fer-ne fugir deu mil,
si no perquè la seva roca els ha venut,
el Senyor els ha deixat?
31Perquè la seva roca no és com la nostra roca,
i els nostres enemics ho certifiquen;
32perquè dels ceps de Sodoma prové la seva vinya,
i també del camps de Gomorra;
raïms metzinosos, són els seus raïms;
raïms amargants, són els que pro-dueixen.
33Metzina de serps, és el seu vi,
i verí mortal d’escurçons.
34I això ¿no ho tinc guardat amb mi,
segellat en els meus dipòsits?
35Meva és la venjança i la retribució;
al seu moment ensopegarà el seu peu,
perquè és a prop el dia del seu de-sastre,
ve de pressa el que hi ha preparat per a ells.
36Perquè el Senyor jutjarà el seu poble,
i es compadirà dels seus servidors
quan vegi que se’ls esgota la força
i no hi queden ni esclaus ni lliures.
37Dirà, llavors: On són els seus déus,
la roca en què confiaven,
38aquests que menjaven el greix dels seus sacrificis
i bevien el vi de les seves libacions?
Que vinguin a ajudar-vos,
que estenguin damunt vostre la seva protecció!
39Veieu ara que jo, només jo, sóc,
que no hi ha cap altre Déu fora de mi.
Jo faig morir i jo faig viure,
jo fereixo i jo guareixo,
i ningú no pot alliberar-se de la meva mà.
40Sí, jo alço vers al cel la meva mà
i declaro: Tan cert com visc eter-nament
41que quan esmoli la meva espasa ful-gurant,
i la meva mà emprengui el judici,
prendré venjança dels meus ad-versaris,
i als qui m’odien pagaré el que es mereixen.
42Embriagaré de sang les meves sa-getes;
la meva espasa devorarà la carn,
la sang dels ferits i dels captius,
els caps dels protagonistes ene-mics.”
43Alegreu-vos, nacions, amb el seu poble,
perquè venjarà la sang dels seus servidors,
prendrà venjança dels seus adver-saris
i farà expiació per la seva terra i pel seu poble.
Últimes instruccions de Moisès
44Moisès vingué amb Josuè, fill de Nun, i va fer sentir al poble totes les paraules d’aquest càntic.
45Quan Moisès va acabar de pronun-ciar totes aquestes paraules a tot Israel,
46els digué: “Poseu el cor en totes aquestes paraules que avui us poso com a testimoni contra vosaltres perquè les transmeteu als vostres fills, a fi que pro-curin complir totes les paraules d’aquesta llei.
47Perquè no és un precepte buit per a vosaltres, sinó que és la vostra vida, i gràcies a elles allargareu els vostres dies sobre la terra on us dirigiu per prendre’n possessió, més enllà del Jordà.”
Déu permet a Moisès veure la terra promesa
48Aquell mateix dia, el Senyor es dirigí a Moisès i li digué:
49“Puja a la serralada d’Abarim, al mont Nebó, que es troba en el país de Moab, davant de Jericó, i contempla la terra de Canaan que dono en possessió als fills d’Israel.
50I allà, en aquesta muntanya on puges, cal que moris i siguis reunit amb els teus avantpassats, igual com el teu germà Aaron va morir a la muntanya d’Or i fou reunit amb els seus avantpassats,
51perquè vau prevaricar contra mi en-mig dels fills d’Israel, junt a les aigües de Meribà de Cadeix, al desert de Sin, ja que no em vau santificar davant dels fills d’Israel;
52per això, només de lluny podràs mi-rar la terra que vaig a donar als fills d’Israel, però no hi podràs entrar.”
S'ha seleccionat:
DEUTERONOMI 32: BEC
Subratllat
Comparteix
Copia
Vols que els teus subratllats es desin a tots els teus dispositius? Registra't o inicia sessió
Primera edició: maig del 2000.
Segona edició: desembre del 2007
© Del text: Pau Sais i Samuel Sais
© D’aquesta edició: Institució Bíblica Evangèlica de Catalunya
DEUTERONOMI 32
32
1Escolteu, cels, que vull parlar, i que la terra escolti les paraules de la meva boca!
2Caigui com la pluja el meu ensenyament,
regalimi com la rosada el meu discurs;
com el plugim sobre l’herbei,
i com els ruixats sobre el prat.
3Perquè vull proclamar el nom del Senyor:
reconegueu la grandesa del nostre Déu.
4Ell és la roca, el seu obrar és perfecte;
tots els seus camins són justos.
És Déu fidel, sense malícia;
és just i recte.
5S’ha portat malament amb ell
–no són dignes de ser fills seus–,
aquesta generació malvada i perversa.
6¿Així us comporteu amb el Senyor,
poble neci i sense seny?
¿No és ell el teu pare que et va crear?
Ell t’ha fet i t’ha format!
7Recorda els temps antics,
repassa els anys, generació per ge-neració.
Pregunta al teu pare, que ell t’ho dirà,
als teus ancians, que t’ho expliquin.
8Quan l’Altíssim va assignar heretat a les nacions,
va separar els fills d’Adam,
va fixar límits als pobles,
segons el nombre dels fills d’Israel.
9Perquè la porció del Senyor és el seu poble,
Jacob, la seva heretat preciosa.
10El troba a la terra desèrtica,
enmig de la desolació d’espantosa solitud,
el protegeix, el sustenta i el cuida,
com la nineta dels seus ulls.
11Com l’àguila que desvetlla la seva niuada
i plana sobre els seus petits,
estén les seves ales, els pren,
i els porta sobre les seves plomes.
12El Senyor, tot sol, els va guiar,
sense l’ajut de cap altre déu foraster.
13El féu remuntar a les altures de la terra,
el nodrí amb els fruits del camp,
li féu xuclar la mel de la roca,
i l’oli de les dures pedres;
14amb quallada de les vaques i llet de les ovelles,
amb greix d’anyells;
amb moltons de la raça de Basan, i cabrits,
amb la flor dels grans de blat,
i de la sang del raïm en vas poder beure vi.
15Però Jeixurun s’ha engreixat i tira guitzes,
s’ha ben atipat, s’ha fet pesat i tou,
i ha rebutjat Déu, el seu Creador,
ha menyspreat la roca de la seva salvació.
16L’han engelosit amb déus estran-gers,
amb ídols abominables l’irriten.
17Han fet sacrificis als dimonis, i no a Déu:
a uns déus que no coneixien,
nouvinguts, arribats de poc,
a qui no havien servit els seus avantpassats.
18De la roca que t’ha engendrat no fas cas,
i t’has oblidat del Déu que t’ha format.
19El Senyor ho ha vist i els ha rebutjat,
perquè els seus fills i les seves filles l’han provocat,
20i ha dit: “Apartaré la mirada d’ells,
a veure quina serà la seva fi,
perquè és una generació perversa,
fills en els quals no hi ha lleialtat.
21Ells m’han provocat a gelosia amb allò que no és Déu,
m’han fet aïrar amb els seus déus irreals;
i jo els provocaré a gelosia amb allò que no és poble,
i els faré aïrar amb una nació fo-rassenyada.
22Perquè ha saltat foc de la meva còlera,
que cremarà fins al país dels morts,
devorarà la terra i els seus pro-ductes
i abrusarà els fonaments de les muntanyes.
23Aplegaré damunt d’ells calamitats,
esgotaré contra ells les meves sa-getes.
24Consumits per la fam, rosegats per la febre
i per la plaga mortal,
enviaré contra ells les dents de les feres,
amb el verí dels rèptils de la pols.
25A fora, l’espasa segarà els fills;
a dins la casa, imperarà el terror:
moriran els joves i les donzelles,
les criatures i els vells de cabells blancs.
26Vaig pensar que els escamparia,
que esborraria la seva memòria d’entre els homes,
27si no fos que temo el vituperi de l’enemic
i que en el malentès els seus ad-versaris
vinguessin a dir: «La nostra força ha vençut
i el Senyor no hi ha fet res en això.»
28Perquè són una nació sense seny,
mancada d’enteniment.
29Si fossin savis, ho entendrien,
comprendrien on van a parar.
30¿Com un de sol pot perseguir-ne mil,
i dos fer-ne fugir deu mil,
si no perquè la seva roca els ha venut,
el Senyor els ha deixat?
31Perquè la seva roca no és com la nostra roca,
i els nostres enemics ho certifiquen;
32perquè dels ceps de Sodoma prové la seva vinya,
i també del camps de Gomorra;
raïms metzinosos, són els seus raïms;
raïms amargants, són els que pro-dueixen.
33Metzina de serps, és el seu vi,
i verí mortal d’escurçons.
34I això ¿no ho tinc guardat amb mi,
segellat en els meus dipòsits?
35Meva és la venjança i la retribució;
al seu moment ensopegarà el seu peu,
perquè és a prop el dia del seu de-sastre,
ve de pressa el que hi ha preparat per a ells.
36Perquè el Senyor jutjarà el seu poble,
i es compadirà dels seus servidors
quan vegi que se’ls esgota la força
i no hi queden ni esclaus ni lliures.
37Dirà, llavors: On són els seus déus,
la roca en què confiaven,
38aquests que menjaven el greix dels seus sacrificis
i bevien el vi de les seves libacions?
Que vinguin a ajudar-vos,
que estenguin damunt vostre la seva protecció!
39Veieu ara que jo, només jo, sóc,
que no hi ha cap altre Déu fora de mi.
Jo faig morir i jo faig viure,
jo fereixo i jo guareixo,
i ningú no pot alliberar-se de la meva mà.
40Sí, jo alço vers al cel la meva mà
i declaro: Tan cert com visc eter-nament
41que quan esmoli la meva espasa ful-gurant,
i la meva mà emprengui el judici,
prendré venjança dels meus ad-versaris,
i als qui m’odien pagaré el que es mereixen.
42Embriagaré de sang les meves sa-getes;
la meva espasa devorarà la carn,
la sang dels ferits i dels captius,
els caps dels protagonistes ene-mics.”
43Alegreu-vos, nacions, amb el seu poble,
perquè venjarà la sang dels seus servidors,
prendrà venjança dels seus adver-saris
i farà expiació per la seva terra i pel seu poble.
Últimes instruccions de Moisès
44Moisès vingué amb Josuè, fill de Nun, i va fer sentir al poble totes les paraules d’aquest càntic.
45Quan Moisès va acabar de pronun-ciar totes aquestes paraules a tot Israel,
46els digué: “Poseu el cor en totes aquestes paraules que avui us poso com a testimoni contra vosaltres perquè les transmeteu als vostres fills, a fi que pro-curin complir totes les paraules d’aquesta llei.
47Perquè no és un precepte buit per a vosaltres, sinó que és la vostra vida, i gràcies a elles allargareu els vostres dies sobre la terra on us dirigiu per prendre’n possessió, més enllà del Jordà.”
Déu permet a Moisès veure la terra promesa
48Aquell mateix dia, el Senyor es dirigí a Moisès i li digué:
49“Puja a la serralada d’Abarim, al mont Nebó, que es troba en el país de Moab, davant de Jericó, i contempla la terra de Canaan que dono en possessió als fills d’Israel.
50I allà, en aquesta muntanya on puges, cal que moris i siguis reunit amb els teus avantpassats, igual com el teu germà Aaron va morir a la muntanya d’Or i fou reunit amb els seus avantpassats,
51perquè vau prevaricar contra mi en-mig dels fills d’Israel, junt a les aigües de Meribà de Cadeix, al desert de Sin, ja que no em vau santificar davant dels fills d’Israel;
52per això, només de lluny podràs mi-rar la terra que vaig a donar als fills d’Israel, però no hi podràs entrar.”
S'ha seleccionat:
:
Subratllat
Comparteix
Copia
Vols que els teus subratllats es desin a tots els teus dispositius? Registra't o inicia sessió
Primera edició: maig del 2000.
Segona edició: desembre del 2007
© Del text: Pau Sais i Samuel Sais
© D’aquesta edició: Institució Bíblica Evangèlica de Catalunya