1 Reis Introducció
Introducció
Com els dos llibres de Samuel, també els dos dels Reis eren originàriament un de sol, que va ser dividit perquè, per la seva extensió, dos rotlles o volums resultaven més manejables. Aquesta obra sobre el període monàrquic és l’última anella de la gran cadena narrativa anomenada «història deuteronomista», que comença amb el llibre de Josuè. Aquesta història s’havia iniciat amb el relat de l’arribada a la terra promesa i la seva conquesta i continua fins a la destrucció de Jerusalem i la fi de la monarquia. De fet, el començament del Primer llibre dels Reis (cc. 1-2) és la conclusió de la història de la successió al tron de David, iniciada en el capítol 7 del Segon llibre de Samuel.
Contingut i estructura
Les grans unitats o parts dels llibres dels Reis són les següents:
a) Final de la història de la successió al tron de David (1Re 1-2). És el compliment de la promesa de Déu a David de donar-li un llinatge perpetu: amb l’entronització de Salomó comença la monarquia hereditària i, per tant, l’esperança messiànica.
b) Regnat de Salomó (1Re 3-11). Es descriu la saviesa i la magnificència del fill de David, però se subratlla el fet més important: la construcció del temple i la seva solemne dedicació. Amb tot, no es deixen de banda les febleses i els pecats dels darrers temps d’aquest gran rei, tal com en 2Sa no s’havia passat per alt el pecat de David.
c) Història paral·lela dels dos regnes (1Re 12-2Re 17), que constitueix el cos central de l’obra. Aquesta part comença amb Israel unificat en un sol regne, sota Salomó. Després ve el cisma de Jeroboam, que inicia la història dels dos regnes, el del Nord o Israel, i el del Sud o Judà, fins a la destrucció de Samaria (722 aC). En aquesta història construïda a partir dels reis d’Israel i de Judà s’intercalen dos grans cicles profètics: el d’Elies (1Re 17-2Re 1) i el d’Eliseu (2Re 2-8.9.13).
d) Època final del regne de Judà, després de la caiguda del regne d’Israel (2Re 18-25). Destaquen els regnats d’Ezequies (2Re 18-20) i de Josies (2Re 22-23). Finalment, es narra la caiguda de Jerusalem (2Re 24,18-25,21), ocorreguda l’any 587 aC. Aquest acabament sembla desmentir totes les promeses de Déu i ensorrar les esperances del poble; però els últims versets (2Re 25,27-30) registren el tracte de favor concedit pel rei de Babilònia al rei jueu exiliat, Jeconies. Amb aquest detall, en ell mateix intranscendent, l’autor tanca la descripció de la gran catàstrofe i destrucció de la ciutat i el temple sants, però deixa el futur obert a la gràcia de Déu i a l’esperança: el Senyor, malgrat tot, continua estimant el poble que va escollir.
Les fonts i les tradicions
Els llibres dels Reis constitueixen una obra complexa, elaborada a partir de materials diversos. La comparació entre diferents passatges, de vegades difícils de conciliar, revela l’heterogeneïtat de les tradicions que han servit de base als autors dels textos. Aquestes tradicions han estat recopilades amb gran respecte i veneració. Sobre les principals fonts utilitzades, cal dir que apareixen expressament citades la «Crònica del rei Salomó» (1Re 11,41), la «Crònica dels reis d’Israel» (1Re 14,19; 2Re 15,31) i la «Crònica dels reis de Judà» (1Re 15,7; 2Re 24,5). Tanmateix, hi ha altres documents que no s’expliciten i que deuen haver proporcionat el marc de la història paral·lela dels dos regnes i la fórmula que encapçala cada regnat.
La datació dels diversos regnats es pot seguir sense dificultats en les seves línies generals, si bé presenta alguns problemes importants. Això es deu, entre altres coses, al fet que es barregen sistemes cronològics diferents. D’altra banda, sovint no es distingeix entre els temps en què un determinat personatge era l’únic rei d’Israel o de Judà o bé era regent amb el seu predecessor, que encara vivia.
La redacció final dels llibres dels Reis devia tenir lloc en el regne de Judà durant el segle VI aC, probablement en dues fases: la primera poc abans o poc després de la destrucció de Jerusalem (587 aC), i la segona alguns anys més tard, quan encara no s’havia produït el retorn dels qui havien estat deportats a Babilònia.
Una teologia de la història
L’extensió dels llibres dels Reis és pràcticament igual que la dels llibres de Samuel; però, mentre que aquests cobrien només un període d’un segle, aquells abasten els quatre segles següents: des del començament del regnat de Salomó (970 aC) fins a la deportació a Babilònia del rei Sedecies (587 aC) i la posterior rehabilitació de Jeconies (560 aC); vol dir que el relat ha de ser per força molt menys detallat. Tots els reis, tant els de Judà com els d’Israel, són presentats en una llista completa, amb les respectives cronologies, però no tots aquests quatre segles són explicats amb el mateix deteniment.
Els dos llibres dels Reis no són una crònica freda i neutral, sinó un relat presidit, com tota la «història deuteronomista», per la idea d’un sol Déu i un sol temple. Així es comprèn que no s’expliqui gran cosa d’alguns reis que, segons fonts històriques extrabíbliques, van ser molt importants, com ara Omrí i Jeroboam II a Israel i Ozies a Judà. En canvi, l’autor s’allarga considerablement en tres regnats: el de Salomó, que va construir el temple de Jerusalem; el d’Ezequies, que va prohibir els santuaris dels turons i recintes sagrats, i el de Josies, que va portar a la pràctica les disposicions contingudes en el «llibre de la Llei de Moisès», descobert al principi del seu regnat. Aquestes disposicions només permetien que existís el temple de Jerusalem i prohibien d’oferir sacrificis en qualsevol altre santuari. La narració acaba amb el penós relat de la caiguda de Jerusalem i la deportació d’una gran part de la població.
De fet, tots els reis són judicats segons el criteri de la norma que trobem en el llibre del Deuteronomi (6,4; 12,5): el respecte del Senyor com a Déu únic i del temple de Jerusalem com a únic santuari. Per això els sobirans del regne del Nord, ni que fossin fervents adoradors del Senyor, són condemnats tots sense excepció, per haver persistit en «el pecat de Jeroboam», és a dir, per haver abandonat el temple de Jerusalem i haver mantingut els santuaris que Jeroboam havia edificat a Dan i a Betel. La fidelitat o la infidelitat a aquesta norma fonamental, entesa com a fidelitat o infidelitat a Déu, és l’explicació teològica tant dels èxits com dels fracassos dels diversos reis, tal com ja es trobava formulada en les benediccions i malediccions del final del llibre del Deuteronomi i també en la gran pregària de Salomó amb motiu de la consagració del temple (1Re 8). Aquesta teologia de la història influeix més en els judicis sobre cada regnat que no pas en la narració dels esdeveniments mateixos, que són referits amb una objectivitat molt superior a la dels annals o cròniques dels regnes veïns.
En aquesta història religiosa els profetes tenen una gran importància. No és tan sols una història de reis, sinó de reis i de profetes. Són com les dues mans amb què Déu condueix el seu poble: l’element institucional i el carismàtic. L’autor o autors d’aquests llibres volgueren afegir a les cròniques reials una sèrie de records sobre les intervencions de Déu en la vida del seu poble per mitjà de diferents personatges que tingueren el carisma de la profecia. El ministeri d’aquests profetes es fa sentir en els moments de prosperitat, per reprendre els sobirans per la seva impietat o les seves arbitrarietats (per exemple, Elies condemnant el crim d’Acab contra Nabot), però també en moments de calamitat, per oferir el perdó de Déu i mostrar el camí de la salvació. Els principals són Elies i Eliseu, tots dos pertanyents al regne del Nord.
Els llibres dels Reis dibuixen un panorama relativament fosc d’aquella llarga època de la història del poble que és el període de la monarquia. Els pecats comesos pels reis i pel poble mateix condueixen primer Israel i després Judà al desastre. Però, més enllà d’aquesta situació negativa, s’albira en el llibre un horitzó d’esperança: malgrat la infidelitat humana a l’aliança, Déu continua fidel a les seves promeses i renova constantment la crida a la conversió.
S'ha seleccionat:
1 Reis Introducció: BCI
Subratllat
Comparteix
Copia
Vols que els teus subratllats es desin a tots els teus dispositius? Registra't o inicia sessió
Bíblia Catalana, Traducció Interconfessional (BC) Text Bíblia Catalana Traducció Interconfessional, sensa els llibres Deuterocanonics, Copyright © Sociedad Bíblica de España, 2008 Utilizada con permiso
1 Reis Introducció
Introducció
Com els dos llibres de Samuel, també els dos dels Reis eren originàriament un de sol, que va ser dividit perquè, per la seva extensió, dos rotlles o volums resultaven més manejables. Aquesta obra sobre el període monàrquic és l’última anella de la gran cadena narrativa anomenada «història deuteronomista», que comença amb el llibre de Josuè. Aquesta història s’havia iniciat amb el relat de l’arribada a la terra promesa i la seva conquesta i continua fins a la destrucció de Jerusalem i la fi de la monarquia. De fet, el començament del Primer llibre dels Reis (cc. 1-2) és la conclusió de la història de la successió al tron de David, iniciada en el capítol 7 del Segon llibre de Samuel.
Contingut i estructura
Les grans unitats o parts dels llibres dels Reis són les següents:
a) Final de la història de la successió al tron de David (1Re 1-2). És el compliment de la promesa de Déu a David de donar-li un llinatge perpetu: amb l’entronització de Salomó comença la monarquia hereditària i, per tant, l’esperança messiànica.
b) Regnat de Salomó (1Re 3-11). Es descriu la saviesa i la magnificència del fill de David, però se subratlla el fet més important: la construcció del temple i la seva solemne dedicació. Amb tot, no es deixen de banda les febleses i els pecats dels darrers temps d’aquest gran rei, tal com en 2Sa no s’havia passat per alt el pecat de David.
c) Història paral·lela dels dos regnes (1Re 12-2Re 17), que constitueix el cos central de l’obra. Aquesta part comença amb Israel unificat en un sol regne, sota Salomó. Després ve el cisma de Jeroboam, que inicia la història dels dos regnes, el del Nord o Israel, i el del Sud o Judà, fins a la destrucció de Samaria (722 aC). En aquesta història construïda a partir dels reis d’Israel i de Judà s’intercalen dos grans cicles profètics: el d’Elies (1Re 17-2Re 1) i el d’Eliseu (2Re 2-8.9.13).
d) Època final del regne de Judà, després de la caiguda del regne d’Israel (2Re 18-25). Destaquen els regnats d’Ezequies (2Re 18-20) i de Josies (2Re 22-23). Finalment, es narra la caiguda de Jerusalem (2Re 24,18-25,21), ocorreguda l’any 587 aC. Aquest acabament sembla desmentir totes les promeses de Déu i ensorrar les esperances del poble; però els últims versets (2Re 25,27-30) registren el tracte de favor concedit pel rei de Babilònia al rei jueu exiliat, Jeconies. Amb aquest detall, en ell mateix intranscendent, l’autor tanca la descripció de la gran catàstrofe i destrucció de la ciutat i el temple sants, però deixa el futur obert a la gràcia de Déu i a l’esperança: el Senyor, malgrat tot, continua estimant el poble que va escollir.
Les fonts i les tradicions
Els llibres dels Reis constitueixen una obra complexa, elaborada a partir de materials diversos. La comparació entre diferents passatges, de vegades difícils de conciliar, revela l’heterogeneïtat de les tradicions que han servit de base als autors dels textos. Aquestes tradicions han estat recopilades amb gran respecte i veneració. Sobre les principals fonts utilitzades, cal dir que apareixen expressament citades la «Crònica del rei Salomó» (1Re 11,41), la «Crònica dels reis d’Israel» (1Re 14,19; 2Re 15,31) i la «Crònica dels reis de Judà» (1Re 15,7; 2Re 24,5). Tanmateix, hi ha altres documents que no s’expliciten i que deuen haver proporcionat el marc de la història paral·lela dels dos regnes i la fórmula que encapçala cada regnat.
La datació dels diversos regnats es pot seguir sense dificultats en les seves línies generals, si bé presenta alguns problemes importants. Això es deu, entre altres coses, al fet que es barregen sistemes cronològics diferents. D’altra banda, sovint no es distingeix entre els temps en què un determinat personatge era l’únic rei d’Israel o de Judà o bé era regent amb el seu predecessor, que encara vivia.
La redacció final dels llibres dels Reis devia tenir lloc en el regne de Judà durant el segle VI aC, probablement en dues fases: la primera poc abans o poc després de la destrucció de Jerusalem (587 aC), i la segona alguns anys més tard, quan encara no s’havia produït el retorn dels qui havien estat deportats a Babilònia.
Una teologia de la història
L’extensió dels llibres dels Reis és pràcticament igual que la dels llibres de Samuel; però, mentre que aquests cobrien només un període d’un segle, aquells abasten els quatre segles següents: des del començament del regnat de Salomó (970 aC) fins a la deportació a Babilònia del rei Sedecies (587 aC) i la posterior rehabilitació de Jeconies (560 aC); vol dir que el relat ha de ser per força molt menys detallat. Tots els reis, tant els de Judà com els d’Israel, són presentats en una llista completa, amb les respectives cronologies, però no tots aquests quatre segles són explicats amb el mateix deteniment.
Els dos llibres dels Reis no són una crònica freda i neutral, sinó un relat presidit, com tota la «història deuteronomista», per la idea d’un sol Déu i un sol temple. Així es comprèn que no s’expliqui gran cosa d’alguns reis que, segons fonts històriques extrabíbliques, van ser molt importants, com ara Omrí i Jeroboam II a Israel i Ozies a Judà. En canvi, l’autor s’allarga considerablement en tres regnats: el de Salomó, que va construir el temple de Jerusalem; el d’Ezequies, que va prohibir els santuaris dels turons i recintes sagrats, i el de Josies, que va portar a la pràctica les disposicions contingudes en el «llibre de la Llei de Moisès», descobert al principi del seu regnat. Aquestes disposicions només permetien que existís el temple de Jerusalem i prohibien d’oferir sacrificis en qualsevol altre santuari. La narració acaba amb el penós relat de la caiguda de Jerusalem i la deportació d’una gran part de la població.
De fet, tots els reis són judicats segons el criteri de la norma que trobem en el llibre del Deuteronomi (6,4; 12,5): el respecte del Senyor com a Déu únic i del temple de Jerusalem com a únic santuari. Per això els sobirans del regne del Nord, ni que fossin fervents adoradors del Senyor, són condemnats tots sense excepció, per haver persistit en «el pecat de Jeroboam», és a dir, per haver abandonat el temple de Jerusalem i haver mantingut els santuaris que Jeroboam havia edificat a Dan i a Betel. La fidelitat o la infidelitat a aquesta norma fonamental, entesa com a fidelitat o infidelitat a Déu, és l’explicació teològica tant dels èxits com dels fracassos dels diversos reis, tal com ja es trobava formulada en les benediccions i malediccions del final del llibre del Deuteronomi i també en la gran pregària de Salomó amb motiu de la consagració del temple (1Re 8). Aquesta teologia de la història influeix més en els judicis sobre cada regnat que no pas en la narració dels esdeveniments mateixos, que són referits amb una objectivitat molt superior a la dels annals o cròniques dels regnes veïns.
En aquesta història religiosa els profetes tenen una gran importància. No és tan sols una història de reis, sinó de reis i de profetes. Són com les dues mans amb què Déu condueix el seu poble: l’element institucional i el carismàtic. L’autor o autors d’aquests llibres volgueren afegir a les cròniques reials una sèrie de records sobre les intervencions de Déu en la vida del seu poble per mitjà de diferents personatges que tingueren el carisma de la profecia. El ministeri d’aquests profetes es fa sentir en els moments de prosperitat, per reprendre els sobirans per la seva impietat o les seves arbitrarietats (per exemple, Elies condemnant el crim d’Acab contra Nabot), però també en moments de calamitat, per oferir el perdó de Déu i mostrar el camí de la salvació. Els principals són Elies i Eliseu, tots dos pertanyents al regne del Nord.
Els llibres dels Reis dibuixen un panorama relativament fosc d’aquella llarga època de la història del poble que és el període de la monarquia. Els pecats comesos pels reis i pel poble mateix condueixen primer Israel i després Judà al desastre. Però, més enllà d’aquesta situació negativa, s’albira en el llibre un horitzó d’esperança: malgrat la infidelitat humana a l’aliança, Déu continua fidel a les seves promeses i renova constantment la crida a la conversió.
S'ha seleccionat:
:
Subratllat
Comparteix
Copia
Vols que els teus subratllats es desin a tots els teus dispositius? Registra't o inicia sessió
Bíblia Catalana, Traducció Interconfessional (BC) Text Bíblia Catalana Traducció Interconfessional, sensa els llibres Deuterocanonics, Copyright © Sociedad Bíblica de España, 2008 Utilizada con permiso