Efesis Introducció
Introducció
La ciutat d’Efes, situada prop del mar Egeu, era la gran metròpoli de tota l’Àsia Menor. Pel seu port, juntament amb el d’Alexandria i el d’Antioquia de Síria, passava el comerç del Mediterrani oriental. Alexandre el Gran va conquerir la ciutat en el segle IV aC i, dos segles més tard, els romans l’ocuparen i la feren capital de la província de l’Àsia.
Efes era un centre comercial, religiós i cultural molt important. La deessa de la fertilitat (anomenada Àrtemis pels grecs i Diana pels romans) centralitzava la vida religiosa de la ciutat i atreia nombrosos pelegrins. El seu culte movia també grans quantitats de diners i donava feina abundant als argenters de la ciutat (Ac 19,23-40).
Pau i la ciutat d’Efes
Pau, seguint l’estratègia evangelitzadora de proclamar la salvació de Jesús en els punts neuràlgics de l’imperi romà, prengué Efes com un objectiu privilegiat. El llibre dels Fets dels Apòstols (Ac 19,1-22) explica l’estada de Pau a la ciutat, que durà una mica més de dos anys (54-56 dC). L’apòstol és presentat lluitant amb èxit contra el paganisme: prodigis i miracles, juntament amb persecucions, avalen de part de Déu el missatge que Pau anuncia.
Aprofitant aquesta llarga estada, Pau formarà a Efes una escola de deixebles que irradiarà posteriorment els seus ensenyaments per tota la regió. L’activitat literària de Pau durant la seva estada a Efes és molt intensa. L’apòstol hi escriu la Primera carta als Corintis, la Carta als Gàlates, la Carta als Filipencs i potser la Carta a Filèmon. La ciutat d’Efes pesa moltíssim en la vida de Pau.
Característiques de l’escrit
La que es coneix amb el nom de Carta als Efesis demana una atenció especial, ja que no és pròpiament una carta. Més que no pas un escrit epistolar, l’hem de considerar un tractat de tipus doctrinal. En efecte, després que Pau ha residit tant de temps a Efes i que hi ha treballat tan intensament, sorprèn que en aquesta carta, al contrari del que passa en les altres, hi hagi una sola referència a un personatge en concret (6,21).
La teologia de la carta no és pas aliena a la que es troba en els altres escrits de Pau, però hi ha diferències notables. La carta parla, per exemple, del Crist ressuscitat, però sense fer al·lusió clara a la seva vinguda a la fi dels temps. De l’Església, en dóna una perspectiva universal i còsmica. El tema del matrimoni és tractat més àmpliament que en 1Co 7.
Totes aquestes diferències han portat molts estudiosos a pensar que aquesta carta no va sortir de les mans de Pau, sinó d’algun dels seus deixebles. Si la carta és de l’apòstol, caldria situar la seva redacció durant la captivitat de Pau a Roma, entre els anys 61 i 63. En l’altre cas, el més probable, caldria datar-la entre els anys 70 i 100. L’escrit no sembla fruit de la necessitat de respondre a problemes concrets d’una comunitat cristiana, sinó que ha sorgit del desig d’aprofundir alguns temes encetats en altres cartes paulines i sobretot en la Carta als Colossencs, escrit que presenta grans afinitats literàries i doctrinals amb la Carta als Efesis. De fet, també la Carta als Romans va servir per a aprofundir temes exposats anteriorment en la Carta als Gàlates i en les cartes als Corintis.
Contingut de l’escrit
El tema central de la Carta als Efesis és el designi de Déu, mantingut amagat durant segles, però que en Jesucrist s’ha realitzat i s’ha manifestat a tots els pobles. Aquest designi suposa la reconciliació del món sencer, manifestada en el trencament de la barrera que separava el poble d’Israel de la resta de la humanitat. L’Església, poble de Déu i cos de Crist, és la realitat nova que neix d’aquest designi salvador de Déu, i té un caràcter universal i definitiu.
L’organització del text és fàcil de descobrir. La carta comença amb la salutació i amb un ampli càntic de lloança a Déu, seguit per una breu acció de gràcies acompanyada d’una pregària (c. 1).
La primera part, pròpiament doctrinal (cc. 2-3), és dedicada a l’Església com a culmi-nació de l’obra de Déu realitzada en Jesucrist. Per mitjà de Jesucrist, Déu ha fet passar la humanitat de mort a vida (2,1-10) i ha reconciliat els qui estaven dividits, fins a fer-ne un sol poble (2,11-22). Pau és presentat com el servidor d’aquest designi de Déu, encarregat de fer-lo arribar a tots els pobles (3,1-13). La secció acaba amb un cant a l’amor immens del Crist (3,14-21).
La segona part (4,1-6,20) està formada per una sèrie d’exhortacions. En primer lloc hi ha una crida a restar units i a col·laborar en l’edificació de l’Església, cos de Crist (4,1-16); per això cal abandonar els costums antics i viure la novetat que ve de Jesucrist (4,17-24). D’aquest principi se’n dedueixen una colla de normes pràctiques de vida cristiana (4,25-5,20) i altres de més concretes per a les relacions personals (5,21-6,9). La segona part de l’escrit es conclou amb una crida a revestir-se amb l’armadura que Déu dóna per a fer front a les dificultats i als atacs del Maligne (6,10-20).
Una breu cloenda tanca l’escrit (6,21-24).
S'ha seleccionat:
Efesis Introducció: BCI
Subratllat
Comparteix
Copia
Vols que els teus subratllats es desin a tots els teus dispositius? Registra't o inicia sessió
Bíblia Catalana, Traducció Interconfessional (BC) Text Bíblia Catalana Traducció Interconfessional, sensa els llibres Deuterocanonics, Copyright © Sociedad Bíblica de España, 2008 Utilizada con permiso
Efesis Introducció
Introducció
La ciutat d’Efes, situada prop del mar Egeu, era la gran metròpoli de tota l’Àsia Menor. Pel seu port, juntament amb el d’Alexandria i el d’Antioquia de Síria, passava el comerç del Mediterrani oriental. Alexandre el Gran va conquerir la ciutat en el segle IV aC i, dos segles més tard, els romans l’ocuparen i la feren capital de la província de l’Àsia.
Efes era un centre comercial, religiós i cultural molt important. La deessa de la fertilitat (anomenada Àrtemis pels grecs i Diana pels romans) centralitzava la vida religiosa de la ciutat i atreia nombrosos pelegrins. El seu culte movia també grans quantitats de diners i donava feina abundant als argenters de la ciutat (Ac 19,23-40).
Pau i la ciutat d’Efes
Pau, seguint l’estratègia evangelitzadora de proclamar la salvació de Jesús en els punts neuràlgics de l’imperi romà, prengué Efes com un objectiu privilegiat. El llibre dels Fets dels Apòstols (Ac 19,1-22) explica l’estada de Pau a la ciutat, que durà una mica més de dos anys (54-56 dC). L’apòstol és presentat lluitant amb èxit contra el paganisme: prodigis i miracles, juntament amb persecucions, avalen de part de Déu el missatge que Pau anuncia.
Aprofitant aquesta llarga estada, Pau formarà a Efes una escola de deixebles que irradiarà posteriorment els seus ensenyaments per tota la regió. L’activitat literària de Pau durant la seva estada a Efes és molt intensa. L’apòstol hi escriu la Primera carta als Corintis, la Carta als Gàlates, la Carta als Filipencs i potser la Carta a Filèmon. La ciutat d’Efes pesa moltíssim en la vida de Pau.
Característiques de l’escrit
La que es coneix amb el nom de Carta als Efesis demana una atenció especial, ja que no és pròpiament una carta. Més que no pas un escrit epistolar, l’hem de considerar un tractat de tipus doctrinal. En efecte, després que Pau ha residit tant de temps a Efes i que hi ha treballat tan intensament, sorprèn que en aquesta carta, al contrari del que passa en les altres, hi hagi una sola referència a un personatge en concret (6,21).
La teologia de la carta no és pas aliena a la que es troba en els altres escrits de Pau, però hi ha diferències notables. La carta parla, per exemple, del Crist ressuscitat, però sense fer al·lusió clara a la seva vinguda a la fi dels temps. De l’Església, en dóna una perspectiva universal i còsmica. El tema del matrimoni és tractat més àmpliament que en 1Co 7.
Totes aquestes diferències han portat molts estudiosos a pensar que aquesta carta no va sortir de les mans de Pau, sinó d’algun dels seus deixebles. Si la carta és de l’apòstol, caldria situar la seva redacció durant la captivitat de Pau a Roma, entre els anys 61 i 63. En l’altre cas, el més probable, caldria datar-la entre els anys 70 i 100. L’escrit no sembla fruit de la necessitat de respondre a problemes concrets d’una comunitat cristiana, sinó que ha sorgit del desig d’aprofundir alguns temes encetats en altres cartes paulines i sobretot en la Carta als Colossencs, escrit que presenta grans afinitats literàries i doctrinals amb la Carta als Efesis. De fet, també la Carta als Romans va servir per a aprofundir temes exposats anteriorment en la Carta als Gàlates i en les cartes als Corintis.
Contingut de l’escrit
El tema central de la Carta als Efesis és el designi de Déu, mantingut amagat durant segles, però que en Jesucrist s’ha realitzat i s’ha manifestat a tots els pobles. Aquest designi suposa la reconciliació del món sencer, manifestada en el trencament de la barrera que separava el poble d’Israel de la resta de la humanitat. L’Església, poble de Déu i cos de Crist, és la realitat nova que neix d’aquest designi salvador de Déu, i té un caràcter universal i definitiu.
L’organització del text és fàcil de descobrir. La carta comença amb la salutació i amb un ampli càntic de lloança a Déu, seguit per una breu acció de gràcies acompanyada d’una pregària (c. 1).
La primera part, pròpiament doctrinal (cc. 2-3), és dedicada a l’Església com a culmi-nació de l’obra de Déu realitzada en Jesucrist. Per mitjà de Jesucrist, Déu ha fet passar la humanitat de mort a vida (2,1-10) i ha reconciliat els qui estaven dividits, fins a fer-ne un sol poble (2,11-22). Pau és presentat com el servidor d’aquest designi de Déu, encarregat de fer-lo arribar a tots els pobles (3,1-13). La secció acaba amb un cant a l’amor immens del Crist (3,14-21).
La segona part (4,1-6,20) està formada per una sèrie d’exhortacions. En primer lloc hi ha una crida a restar units i a col·laborar en l’edificació de l’Església, cos de Crist (4,1-16); per això cal abandonar els costums antics i viure la novetat que ve de Jesucrist (4,17-24). D’aquest principi se’n dedueixen una colla de normes pràctiques de vida cristiana (4,25-5,20) i altres de més concretes per a les relacions personals (5,21-6,9). La segona part de l’escrit es conclou amb una crida a revestir-se amb l’armadura que Déu dóna per a fer front a les dificultats i als atacs del Maligne (6,10-20).
Una breu cloenda tanca l’escrit (6,21-24).
S'ha seleccionat:
:
Subratllat
Comparteix
Copia
Vols que els teus subratllats es desin a tots els teus dispositius? Registra't o inicia sessió
Bíblia Catalana, Traducció Interconfessional (BC) Text Bíblia Catalana Traducció Interconfessional, sensa els llibres Deuterocanonics, Copyright © Sociedad Bíblica de España, 2008 Utilizada con permiso