Ezequiel Introducció
Introducció
El profeta Ezequiel
Ben poques són les dades que tenim sobre la vida del profeta Ezequiel. El seu nom significa probablement ‘Déu és fort’ o ‘Déu enforteix’. Era fill d’un sacerdot que es deia Buzí, i sembla que va començar el seu ministeri profètic a l’edat de trenta anys (1,1-3). Era un home dotat per a la música i el cant. La seva esposa, que ell estimava molt, morí a Babilònia poc abans de la destrucció de Jerusalem l’any 587 aC (24,16.18). No es diu enlloc si Ezequiel va exercir de sacerdot, però certament coneixia la legislació del poble d’Israel i l’estructura i el ritual de l’antic temple de Salomó. Més que Osees, Isaïes, Miquees i Jeremies, predecessors seus, Ezequiel va profetitzar mitjançant accions simbòliques, algunes ben insòlites (4,4-8). Hi ha moments en què es mostra abatut; fins i tot arriba a perdre l’ús de la paraula. Probablement cal explicar aquests detalls de la vida del profeta per la seva personalitat sensible, rica i complexa, posada al servei del missatge que el Senyor li havia confiat. La major part de la seva activitat profètica va tenir lloc a Babilònia, entre els deportats amb el rei Jeconies l’any 597 aC i posteriorment amb els qui van patir la segona deportació (587 aC). De fet, els oracles d’Ezequiel poden ser datats entre el 592 (1,1) i el 571 (29,17). La comunitat dels qui vivien a l’exili era dirigida per un consell (8,1), que anava sovint a visitar el profeta perquè, davant les noves que arribaven de Jerusalem, els comuniqués el missatge del Senyor, tant per a ells mateixos com per als qui havien quedat a Judà. Ezequiel, que està al corrent de la situació religiosa i política de Jerusalem, insisteix en el fet que els destins d’uns i altres, els de Judà i els de Babilònia, són inseparables. El poble forma una unitat indissoluble, volguda i sostinguda per Déu.
El llibre d’Ezequiel
El llibre té una estructura clara i precisa: vocació del profeta (1,1-3,21); judici de Déu sobre el seu poble (3,22-24,27); judici de Déu sobre les nacions (cc. 25-32); restauració d’Israel (cc. 33-37); batalla decisiva del poble de Déu contra els seus enemics (cc. 38-39); la nova Jerusalem, el nou temple i la repoblació del país (cc. 40-48). De tota manera, el llibre es mou alhora en una certa complexitat. El començament és una fusió de dues visions (1,1-3), i la resta del capítol 1 ofereix una gran profusió de detalls que es van repetint. Els passatges que parlen del mutisme sofert pel profeta (3,26; 24,27; 33,22) estan separats per llargs discursos; semblaria que els textos de 3,22-27; 4,4-8; 24,15-27 i 33,21-22 han de ser referits a un sol esdeveniment. Enmig de la descripció de les culpes de Jerusalem (cc. 8-11) hi ha una narració (c. 10) que és paral·lela a la visió del capítol 1. Passatges originalment independents han estat agrupats, com les tres parts del capítol 21, enllaçades perquè en totes tres es parla d’una espasa. També trobem oracles repetits, com en 3,16-21 i 33,1-9, o bé en 18,25-29 i 33,17-20. En general, es reconeix que el llibre conté un ampli cos de materials pertanyents al profeta. No és estrany que una personalitat com la d’Ezequiel, amb una certa tendència a l’intel·lectualisme, hagi procurat de revisar meticulosament la pròpia predicació, introduint-hi nous paràgrafs que alteren l’ordre primitiu. D’altra banda, un cert nombre d’aquests aclariments poden ser atribuïts a alguns dels seus deixebles, i alguns afegitons provenen clarament de cercles sacerdotals.
Un missatge d’esperança en temps de crisi
El missatge d’Ezequiel és una resposta a la crisi que passava la comunitat jueva deportada a Babilònia, quan es preguntava per la presència de Déu en la història. És en aquest context de crisi espiritual i política que el profeta contempla la presència gloriosa del Senyor. Mitjançant la repetició de la partícula adverbial «allí», es remarca des del primer moment que Déu no tan sols es manifesta en el temple de Jerusalem sinó també a Babilònia, allí on bona part del poble ha estat deportat. La visió inicial (c. 1), amb les imatges còsmiques i els fantàstics quatre éssers vivents, trets de la mitologia babilònica, serveix per a proclamar la presència gloriosa del Senyor, Déu i sobirà de tot l’univers. En ple contrast amb aquesta grandiosa perspectiva, el profeta denuncia cruament la infidelitat culpable d’Israel, que l’ha portat al desastre de l’exili. L’exili ha arribat perquè el poble havia anat dubtant del poder salvador del Senyor i havia cercat la seguretat en aliances polítiques amb els imperis dominants (16,15-34). En aquest context, havien caigut en la violència, el crim i la injustícia (7,23; 9,9), com a conseqüència de l’adoració dels déus falsos (14,1-8), practicada tant en recintes sagrats idolàtrics (6,3; 16,16) com fins i tot en el mateix temple de Jerusalem (c. 8). La infidelitat al Senyor és presentada com un adulteri. Ezequiel desenvolupa aquesta temàtica amb la imatge de la nena abandonada després de néixer, que és recollida pel Senyor fins que la converteix en esposa seva; ben aviat, però, ella deixa el seu espòs per donar-se a una descarada prostitució (c. 16). De manera semblant, en el capítol 23, Ezequiel denuncia les infidelitats comeses per Israel i Judà, mitjançant l’al·legoria de la prostitució de les dues germanes Oholà i Oholibà. Per tot això, el profeta afirma que l’orgull i la despreocupació envers els necessitats, que van ser els pecats de Sodoma (16,49-50), de Tir (28,5.17) i d’Egipte (20,7-8), són ara els pecats de tot el poble d’Israel (7,20-24; 16,15-16; 33,29). Israel, amb la seva història d’infidelitats, ha profanat la santedat de Déu. Aquesta actitud del poble ha atret sobre ell el judici del Senyor. El profeta anuncia la caiguda i la destrucció total de Jerusalem i la deportació dels habitants de Judà. Quan arribi l’hora del desastre, el profeta passarà per la tristesa i el desencís, però el Senyor li demanarà que, com a signe profètic per als deportats, no manifesti el seu dol per la mort de la seva pròpia muller (24,15-27). Per la seva banda, els deportats saben prou bé que la causa del tràgic esdeveniment han estat les seves culpes. Aclaparats per la tristesa, pensen que Israel no té futur com a nació (37,11). Ezequiel coneix, però, el Déu viu que és capaç de fer reviure el seu poble. En la visió dels ossos (37,1-14), plena de bellesa i de vigor, s’afirma que el poble serà aixecat de la seva prostració pel poder de l’Esperit creador de Déu. Aquest Esperit els infondrà un cor nou i un esperit nou, que els farà complir amb goig la voluntat del Senyor. Una nova vida florirà en un Israel reunificat (37,15-28), en el qual el poble no sofrirà l’opressió dels dirigents despòtics (34,1-10), ja que poble i sobirà tindran el Senyor per pastor (34,24). Els darrers capítols del llibre apunten a l’Israel renovat. Ja anteriorment (cc. 25-32), els oracles contra les nacions eren expressió del judici de Déu contra aquells pobles que havien fet mal a Israel i que havien posat així en qüestió la sobirania universal del Déu israelita. Al final de la història, però, hi haurà el combat decisiu del poble de Déu contra les forces enemigues de tots els temps, liderades per Gog, del país de Magog (38,2). La seva derrota serà absoluta. El profeta comença a descriure finalment un nou temple i un nou país (cc. 40-48): un nou temple com a lloc de la presència gloriosa de Déu enmig dels homes (43,7), i un nou país fèrtil i esplendorós, regat per les aigües que brollen del santuari (c. 47). Jerusalem serà el centre d’un país transformat i en pau, organitzat al voltant del temple del Senyor. Aquest serà el nom de la ciutat: «El Senyor és allí» (48,35).
Relació del llibre amb el Nou Testament
El Nou Testament no cita literalment cap text d’Ezequiel, però hi trobem algunes referències i al·lusions. Mt 24,29 i Lc 13,24-25 tenen en compte Ez 32,7. El text d’Ez 12,2 ressona en Mc 8,18. La temàtica del pastor (Ez 34) ha deixat la seva empremta en Mt 25,31-46; Lc 19,10; Jn 10,7-16; He 13,20 i 1Pe 2,25. El llibre de l’Apocalipsi presenta una influència molt marcada d’Ezequiel, si bé tampoc no el cita literalment. La descripció del tron de Déu (Ap 4) es basa en les visions d’Ez 1 i 10. La descripció d’Ap 18, sobre la riquesa i ruïna de Babilònia, és pròxima als dos oracles contra Tir (Ez 27-28). La lluita contra Gog (Ez 38-39) és el rerefons d’Ap 19-20. La visió de la nova Jerusalem i del món nou (Ap 21-22) s’inspira en Ez 40-48.
S'ha seleccionat:
Ezequiel Introducció: BCI
Subratllat
Comparteix
Copia
Vols que els teus subratllats es desin a tots els teus dispositius? Registra't o inicia sessió
Bíblia Catalana, Traducció Interconfessional (BC) Text Bíblia Catalana Traducció Interconfessional, sensa els llibres Deuterocanonics, Copyright © Sociedad Bíblica de España, 2008 Utilizada con permiso
Ezequiel Introducció
Introducció
El profeta Ezequiel
Ben poques són les dades que tenim sobre la vida del profeta Ezequiel. El seu nom significa probablement ‘Déu és fort’ o ‘Déu enforteix’. Era fill d’un sacerdot que es deia Buzí, i sembla que va començar el seu ministeri profètic a l’edat de trenta anys (1,1-3). Era un home dotat per a la música i el cant. La seva esposa, que ell estimava molt, morí a Babilònia poc abans de la destrucció de Jerusalem l’any 587 aC (24,16.18). No es diu enlloc si Ezequiel va exercir de sacerdot, però certament coneixia la legislació del poble d’Israel i l’estructura i el ritual de l’antic temple de Salomó. Més que Osees, Isaïes, Miquees i Jeremies, predecessors seus, Ezequiel va profetitzar mitjançant accions simbòliques, algunes ben insòlites (4,4-8). Hi ha moments en què es mostra abatut; fins i tot arriba a perdre l’ús de la paraula. Probablement cal explicar aquests detalls de la vida del profeta per la seva personalitat sensible, rica i complexa, posada al servei del missatge que el Senyor li havia confiat. La major part de la seva activitat profètica va tenir lloc a Babilònia, entre els deportats amb el rei Jeconies l’any 597 aC i posteriorment amb els qui van patir la segona deportació (587 aC). De fet, els oracles d’Ezequiel poden ser datats entre el 592 (1,1) i el 571 (29,17). La comunitat dels qui vivien a l’exili era dirigida per un consell (8,1), que anava sovint a visitar el profeta perquè, davant les noves que arribaven de Jerusalem, els comuniqués el missatge del Senyor, tant per a ells mateixos com per als qui havien quedat a Judà. Ezequiel, que està al corrent de la situació religiosa i política de Jerusalem, insisteix en el fet que els destins d’uns i altres, els de Judà i els de Babilònia, són inseparables. El poble forma una unitat indissoluble, volguda i sostinguda per Déu.
El llibre d’Ezequiel
El llibre té una estructura clara i precisa: vocació del profeta (1,1-3,21); judici de Déu sobre el seu poble (3,22-24,27); judici de Déu sobre les nacions (cc. 25-32); restauració d’Israel (cc. 33-37); batalla decisiva del poble de Déu contra els seus enemics (cc. 38-39); la nova Jerusalem, el nou temple i la repoblació del país (cc. 40-48). De tota manera, el llibre es mou alhora en una certa complexitat. El començament és una fusió de dues visions (1,1-3), i la resta del capítol 1 ofereix una gran profusió de detalls que es van repetint. Els passatges que parlen del mutisme sofert pel profeta (3,26; 24,27; 33,22) estan separats per llargs discursos; semblaria que els textos de 3,22-27; 4,4-8; 24,15-27 i 33,21-22 han de ser referits a un sol esdeveniment. Enmig de la descripció de les culpes de Jerusalem (cc. 8-11) hi ha una narració (c. 10) que és paral·lela a la visió del capítol 1. Passatges originalment independents han estat agrupats, com les tres parts del capítol 21, enllaçades perquè en totes tres es parla d’una espasa. També trobem oracles repetits, com en 3,16-21 i 33,1-9, o bé en 18,25-29 i 33,17-20. En general, es reconeix que el llibre conté un ampli cos de materials pertanyents al profeta. No és estrany que una personalitat com la d’Ezequiel, amb una certa tendència a l’intel·lectualisme, hagi procurat de revisar meticulosament la pròpia predicació, introduint-hi nous paràgrafs que alteren l’ordre primitiu. D’altra banda, un cert nombre d’aquests aclariments poden ser atribuïts a alguns dels seus deixebles, i alguns afegitons provenen clarament de cercles sacerdotals.
Un missatge d’esperança en temps de crisi
El missatge d’Ezequiel és una resposta a la crisi que passava la comunitat jueva deportada a Babilònia, quan es preguntava per la presència de Déu en la història. És en aquest context de crisi espiritual i política que el profeta contempla la presència gloriosa del Senyor. Mitjançant la repetició de la partícula adverbial «allí», es remarca des del primer moment que Déu no tan sols es manifesta en el temple de Jerusalem sinó també a Babilònia, allí on bona part del poble ha estat deportat. La visió inicial (c. 1), amb les imatges còsmiques i els fantàstics quatre éssers vivents, trets de la mitologia babilònica, serveix per a proclamar la presència gloriosa del Senyor, Déu i sobirà de tot l’univers. En ple contrast amb aquesta grandiosa perspectiva, el profeta denuncia cruament la infidelitat culpable d’Israel, que l’ha portat al desastre de l’exili. L’exili ha arribat perquè el poble havia anat dubtant del poder salvador del Senyor i havia cercat la seguretat en aliances polítiques amb els imperis dominants (16,15-34). En aquest context, havien caigut en la violència, el crim i la injustícia (7,23; 9,9), com a conseqüència de l’adoració dels déus falsos (14,1-8), practicada tant en recintes sagrats idolàtrics (6,3; 16,16) com fins i tot en el mateix temple de Jerusalem (c. 8). La infidelitat al Senyor és presentada com un adulteri. Ezequiel desenvolupa aquesta temàtica amb la imatge de la nena abandonada després de néixer, que és recollida pel Senyor fins que la converteix en esposa seva; ben aviat, però, ella deixa el seu espòs per donar-se a una descarada prostitució (c. 16). De manera semblant, en el capítol 23, Ezequiel denuncia les infidelitats comeses per Israel i Judà, mitjançant l’al·legoria de la prostitució de les dues germanes Oholà i Oholibà. Per tot això, el profeta afirma que l’orgull i la despreocupació envers els necessitats, que van ser els pecats de Sodoma (16,49-50), de Tir (28,5.17) i d’Egipte (20,7-8), són ara els pecats de tot el poble d’Israel (7,20-24; 16,15-16; 33,29). Israel, amb la seva història d’infidelitats, ha profanat la santedat de Déu. Aquesta actitud del poble ha atret sobre ell el judici del Senyor. El profeta anuncia la caiguda i la destrucció total de Jerusalem i la deportació dels habitants de Judà. Quan arribi l’hora del desastre, el profeta passarà per la tristesa i el desencís, però el Senyor li demanarà que, com a signe profètic per als deportats, no manifesti el seu dol per la mort de la seva pròpia muller (24,15-27). Per la seva banda, els deportats saben prou bé que la causa del tràgic esdeveniment han estat les seves culpes. Aclaparats per la tristesa, pensen que Israel no té futur com a nació (37,11). Ezequiel coneix, però, el Déu viu que és capaç de fer reviure el seu poble. En la visió dels ossos (37,1-14), plena de bellesa i de vigor, s’afirma que el poble serà aixecat de la seva prostració pel poder de l’Esperit creador de Déu. Aquest Esperit els infondrà un cor nou i un esperit nou, que els farà complir amb goig la voluntat del Senyor. Una nova vida florirà en un Israel reunificat (37,15-28), en el qual el poble no sofrirà l’opressió dels dirigents despòtics (34,1-10), ja que poble i sobirà tindran el Senyor per pastor (34,24). Els darrers capítols del llibre apunten a l’Israel renovat. Ja anteriorment (cc. 25-32), els oracles contra les nacions eren expressió del judici de Déu contra aquells pobles que havien fet mal a Israel i que havien posat així en qüestió la sobirania universal del Déu israelita. Al final de la història, però, hi haurà el combat decisiu del poble de Déu contra les forces enemigues de tots els temps, liderades per Gog, del país de Magog (38,2). La seva derrota serà absoluta. El profeta comença a descriure finalment un nou temple i un nou país (cc. 40-48): un nou temple com a lloc de la presència gloriosa de Déu enmig dels homes (43,7), i un nou país fèrtil i esplendorós, regat per les aigües que brollen del santuari (c. 47). Jerusalem serà el centre d’un país transformat i en pau, organitzat al voltant del temple del Senyor. Aquest serà el nom de la ciutat: «El Senyor és allí» (48,35).
Relació del llibre amb el Nou Testament
El Nou Testament no cita literalment cap text d’Ezequiel, però hi trobem algunes referències i al·lusions. Mt 24,29 i Lc 13,24-25 tenen en compte Ez 32,7. El text d’Ez 12,2 ressona en Mc 8,18. La temàtica del pastor (Ez 34) ha deixat la seva empremta en Mt 25,31-46; Lc 19,10; Jn 10,7-16; He 13,20 i 1Pe 2,25. El llibre de l’Apocalipsi presenta una influència molt marcada d’Ezequiel, si bé tampoc no el cita literalment. La descripció del tron de Déu (Ap 4) es basa en les visions d’Ez 1 i 10. La descripció d’Ap 18, sobre la riquesa i ruïna de Babilònia, és pròxima als dos oracles contra Tir (Ez 27-28). La lluita contra Gog (Ez 38-39) és el rerefons d’Ap 19-20. La visió de la nova Jerusalem i del món nou (Ap 21-22) s’inspira en Ez 40-48.
S'ha seleccionat:
:
Subratllat
Comparteix
Copia
Vols que els teus subratllats es desin a tots els teus dispositius? Registra't o inicia sessió
Bíblia Catalana, Traducció Interconfessional (BC) Text Bíblia Catalana Traducció Interconfessional, sensa els llibres Deuterocanonics, Copyright © Sociedad Bíblica de España, 2008 Utilizada con permiso