1 Corintis 12:12-27
1 Corintis 12:12-27 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
El Crist és com el cos humà, que és un, encara que tingui molts membres: tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos. Tots nosaltres, jueus i grecs, esclaus i lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per a formar un sol cos, i tots hem rebut com a beguda un sol Esperit. Ara bé, el cos no consta d’un sol membre, sinó de molts. Si el peu deia: «Com que no sóc mà, no sóc del cos», no per això deixaria de ser del cos. I si l’orella deia: «Com que no sóc ull, no sóc del cos», no per això deixaria de ser del cos. Si tot el cos fos ull, com podria sentir-hi? Si tot el cos fos oïda, com podria olorar? Però Déu ha distribuït en el cos cada un dels membres de la manera que li ha semblat. Si tot el cos es reduís a un sol membre, on seria el cos? Així, doncs, els membres són molts, però el cos és un de sol. L’ull no pot dir a la mà: «No em fas cap falta», ni tampoc el cap als peus: «No em feu cap falta.» Ben al contrari, els membres del cos que semblen més febles són els més necessaris; els que ens semblen menys dignes, els cobrim amb més honor; i els que tenim per menys decents, els tractem amb més decència, cosa que no necessiten els membres més decents. Déu ha disposat el cos de tal manera que ha donat més honor als membres que més en necessiten, perquè en el cos no hi hagi divisions, sinó que tots els membres tinguin la mateixa sol·licitud els uns pels altres. Per això, quan un membre sofreix, tots els altres sofreixen amb ell, i quan un membre és honorat, tots els altres s’alegren amb ell. Doncs bé, vosaltres formeu el cos de Crist, i cadascú n’és un membre.
1 Corintis 12:12-27 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
El cos humà, que és u, encara que és format per molts membres, tots ells constitueixen un sol cos; així és també el Crist. Perquè, també tots nosaltres, tant si som jueus com si som grecs, igual es-claus que lliures, hem estat batejats amb un sol Esperit, per a formar un sol cos, i tots hem begut d’un sol Esperit. Bé, doncs, el cos tampoc no és en si mateix un membre únic, sinó que en són molts. Si el peu digués: “Com que no sóc mà, no sóc del cos”, no per això deixaria d’ésser del cos. I si l’orella digués: “Com que no sóc ull, no sóc del cos”, no per això deixaria d’ésser del cos. Si tot el cos fos ull, com podria es-coltar? I, si tot el cos fos orella, com podria olorar? Ara bé, Déu ha situat cada un dels membres en el lloc del cos que li ha semblat millor. Si tots fóssim un sol membre, on seria el cos? Així, doncs, encara que els membres siguin molts, el cos és un de sol. I l’ull no pot dir a la mà: “No t’he de menester”; ni tampoc el cap no pot dir als peus: “No us necessito.” Ben al contrari, aquells membres del cos que semblen més febles, són els més indispensables. I els membres del cos que tenim per menys dignes, els envoltem de gran dis-tinció, i aquells que ens semblen menys presentables, els cobrim amb més de-cència, considerant que allò que ja és presen-table no en té cap necessitat. De fet, Déu ha disposat el cos donant més honor a qui més en necessitava, per tal que no hi hagi desacord en el cos, sinó que tots els membres tinguin igual cura els uns dels altres. Per això, quan un membre pateix, tots els membres pateixen amb ell; quan un membre és honorat, tots els membres s’alegren amb ell. Vosaltres, doncs, sou el cos de Crist, i cadascú per la seva part n’és un membre.