2 Reis 7:1-20
2 Reis 7:1-20 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Llavors Eliseu digué: “Escolteu la paraula del Senyor! Això diu el Senyor: Demà en aquesta hora, a la por-ta de Samaria vendran una mesura de flor de farina per un sicle, i dues mesu-res d’ordi també per un sicle.” Llavors l’oficial que prestava el seu braç perquè el rei s’hi recolzés, va dir a l’home de Déu: “Encara que el Senyor obrís finestres al cel, ¿seria possible això que dius?” Ell respongué: “Amb els teus ulls ho veuràs, però no en menjaràs.” Hi havia quatre leprosos que s’estaven a l’entrada de la porta de la ciutat, i es digueren l’un a l’altre: “Què fem asse-guts aquí esperant la mort? Si decidíem entrar a la ciutat, com que la fam hi impera, ens hi moriríem; i si ens quedem aquí, morirem també. Pas-sem-nos, doncs, al campament dels sirians: si ells ens perdonen la vida, viurem, i si ens donen la mort, morirem.” Es van alçar, doncs, al capvespre, per anar al campament dels sirians, i quan van arribar a la seva entrada veieren que no hi havia ningú. El Senyor havia fet sentir en el cam-pament dels sirians estrèpit de carros, retruny de cavalls, fragor com d’un gran exèrcit, i s’havien dit els uns als altres: “El rei d’Israel ha contractat els reis dels hitites i els reis dels egipcis perquè vinguin contra nosaltres!” I al capvespre havien fugit abandonant les tendes, els cavalls, els ases i tot el campament tal com estava, fugint per salvar la vida. Aquells leprosos van anar fins a l’ex-trem del campament, van entrar en una tenda, van menjar i beure, i se’n van endur plata, or i vestits, i van anar a amagar-ho. Llavors es digueren l’un a l’altre: “No està bé el que fem. Avui és un dia de bones noves, i nosaltres callem. Si espe-rem fins a la matinada, caurem en falta. Anem ara mateix i fem-ho saber al palau reial.” Hi van anar i, cridant la guàrdia de la porta de la ciutat, els van anunciar: “Hem anat al campament dels sirians i allà no hi ha ningú ni se sent cap veu humana; només hi ha cavalls i ases lli-gats, i les tendes intactes.” I els guardes de la porta van cridar per fer-ho saber dins el palau reial. El rei es va alçar en plena nit i digué als seus servidors: “Jo us diré el que ens han preparat els sirians: ells saben que estem afamats, i han sortit del campament i s’han amagat al camp, pensant: Així que surtin els agafarem vius i en-trarem a la ciutat.” Però un dels seus servidors digué: “Si et sembla bé, fem que prenguin cinc dels cavalls que han quedat a la ciutat, ja que els que queden aquí també moriran, com han mort la gran majoria d’Israel, i enviem-los; i ja veurem què passa.” Van prendre dos carros amb els seus cavalls, i el rei els va enviar a rastrejar el campament dels sirians dient-los: “Aneu a inspeccionar.” Van anar rastrejant-los fins al Jordà, i veieren que tot el camí era ple de vestits i estris que els sirians havien llençat en fugir precipitadament. Els enviats van tornar i ho van comunicar al rei. Llavors la gent va sortir i van saquejar el campament dels sirians. Així va ser com es va vendre una mesura de flor de farina per un sicle i dues mesures d’ordi per un sicle, segons la paraula del Senyor. El rei havia encomanat la guàrdia de la porta a l’oficial que prestava el seu braç perquè s’hi recolzés, però el poble el va trepitjar allí a la porta i va morir, tal com havia dit l’home de Déu quan el rei va anar a trobar-lo. Perquè, quan l’home de Déu digué al rei: “Demà, en aquesta hora, a la porta de Samaria vendran una mesura de flor de farina per un sicle, i dues mesures d’ordi per un sicle”, aquell oficial havia replicat a l’home de Déu: “Encara que el Senyor obrís finestres al cel, ¿seria possible això que dius?”; i ell va respondre: “Amb els teus ulls ho veuràs, però no en menjaràs!” Això mateix és el que li va passar: el poble el va trepitjar allí a la porta, i va morir.
2 Reis 7:1-20 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
Eliseu va respondre: – Escolteu la paraula del Senyor: “Això us anuncia el Senyor: Demà a aquesta hora en el mercat de la porta de Samaria una mesura de farina costarà un sicle, i dues mesures d’ordi, també un sicle.” L’oficial sobre el braç del qual el rei es recolzava, va replicar a l’home de Déu: – Ni que el Senyor obrís les comportes del cel, com pot succeir això que dius? Eliseu li va respondre: – Ho veuràs amb els teus propis ulls, però no en menjaràs. Fora de la porta de la ciutat hi havia quatre leprosos, que es van dir: – Per què ens hem de quedar aquí esperant la mort? Si decidim d’entrar a la ciutat, amb la fam que hi ha, ens hi morirem, i si ens quedem aquí fora, també morirem. Passem-nos al campament dels arameus: si ens perdonen la vida, viurem, i si ens maten, que ens matin. Al capvespre se’n van anar, doncs, al campament dels arameus. El van recórrer tot, i no hi havia ningú. El Senyor havia fet que en el campament se sentís un gran estrèpit de carros i cavalls, la remor d’un gran exèrcit. I els arameus s’havien dit: «El rei d’Israel ha pagat als reis dels hitites i dels egipcis perquè ens ataquin!» Aquell vespre mateix, els arameus havien fugit, abandonant les tendes, els cavalls, els ases i tot el campament; havien fugit pensant només a salvar la vida. Així, doncs, els leprosos van recórrer tot el campament, entraren en una de les tendes i van menjar i beure. Després se’n van endur plata, or i vestits i anaren a amagar-ho. Tot seguit van entrar en una altra tenda, se’n van endur més coses i també anaren a amagar-les. Llavors es van dir: – No està bé això que fem. Avui és un dia de bones noves. Si no dèiem res i esperàvem que claregés, ens tocaria de pagar la nostra culpa. Anem, arribem-nos a la ciutat i fem saber la notícia al palau del rei. Van arribar, van cridar els guardes de la porta de la ciutat i els van comunicar la nova: – Hem entrat al campament dels arameus i no hi havia ningú ni s’hi sentia cap veu humana. Només hi havia cavalls i ases lligats, i tendes intactes. Els sentinelles van cridar els de dins per portar la notícia al rei. Encara era de nit. El rei es va llevar i va dir als seus oficials: – Us explicaré quin pla han maquinat els arameus contra nosaltres. Sabent la fam que passem, han sortit del campament i s’han amagat al defora, tot dient-se: “Quan sortiran, els agafarem vius i entrarem a la ciutat.” Un dels oficials va proposar: – Prenguem cinc dels cavalls que ens resten i enviem cinc homes a veure què passa. La seva sort no pot ser pitjor que la de la gent d’Israel que encara queda a la ciutat i ha arribat a la fi. Van preparar dos carros amb els cavalls corresponents i el rei els va enviar a seguir el rastre dels arameus dient: – Aneu a veure què passa. Ells van seguir el rastre fins al Jordà, i tot el camí era ple de vestits i dels objectes que els arameus havien abandonat en la seva precipitada fugida. Van tornar enrere i ho van fer saber al rei. Llavors el poble va sortir i va saquejar el campament dels arameus. Una mesura de farina costava un sicle, i dues mesures d’ordi, també un sicle, tal com havia anunciat el Senyor. El rei havia encarregat la vigilància del mercat de la porta de la ciutat a l’oficial sobre el braç del qual es recolzava, però la multitud el va trepitjar allí a la porta i va morir, tal com havia predit l’home de Déu quan el rei va baixar a trobar-lo. En efecte, el dia abans l’home de Déu havia dit al rei: «Demà a aquesta hora en el mercat de la porta de Samaria una mesura de farina costarà un sicle, i dues mesures d’ordi, també un sicle», i l’oficial havia replicat a l’home de Déu: «Ni que el Senyor obrís les comportes del cel, com pot succeir això que dius?» I Eliseu havia respost: «Ho veuràs amb els teus propis ulls, però no en menjaràs.» I així va passar: la multitud el va trepitjar allí a la porta i va morir.