Romans 8:12-25 - Compara totes les versions

Així, doncs, germans, nosaltres tenim un deute, però no amb els desigs terrenals perquè hàgim de viure segons aquests desigs. Si visquéssiu així, moriríeu; en canvi, si per l’Esperit feu morir les obres terrenals, viureu. Tots els qui són guiats per l’Esperit de Déu són fills de Déu. Perquè vosaltres no heu rebut un esperit d’esclaus que us faci tornar a caure en el temor, sinó l’Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: « Abbà , Pare!» Així l’Esperit mateix s’uneix al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu. I si som fills, també som hereus: hereus de Déu i hereus amb Crist, ja que, sofrint amb ell, serem també glorificats amb ell. Jo penso que els sofriments del món present no són res comparats amb la glòria que s’ha de revelar en nosaltres. Perquè l’univers creat espera amb impaciència que la glòria dels fills de Déu es reveli plenament: l’univers creat es troba sotmès al fracàs, no de grat, sinó perquè algú l’hi ha sotmès, però manté l’esperança que també ell serà alliberat de l’esclavatge de la corrupció i obtindrà la llibertat i la glòria dels fills de Déu. Sabem prou bé que fins ara tot l’univers creat gemega i sofreix dolors de part. I no solament ell; també nosaltres, que posseïm l’Esperit com a primícies del que vindrà, gemeguem dins nostre anhelant de ser plenament fills, quan el nostre cos sigui redimit. Hem estat salvats, però només en esperança. Ara bé, veure el que s’espera no és esperança: allò que es veu, per què s’ha d’esperar? Però nosaltres esperem allò que no veiem, i ho anhelem amb constància.

Així, doncs, germans, estem endeu-tats, però no amb la carn, perquè hàgim de viure seguint les seves inclinacions. Si seguíssiu el tarannà de la carn faríeu cap a la mort; però si per l’Esperit feu morir les obres del cos, viureu. Tots els qui són guiats per l’Esperit de Déu són fills de Déu. No heu rebut pas un esperit d’es-clavatge per a recaure en el temor, sinó que heu rebut un Esperit d’adopció filial que ens permet clamar: Abba, Pare! El mateix Esperit s’uneix al nostre esperit per assegurar-nos que som fills de Déu. I, si som fills, també som hereus; hereus sí, de Déu, i cohereus amb Crist, ja que si compartim els seus sofriments també compartirem la seva glòria. Considero, a més, que els sofriments del temps present no són comparables a la glòria que s’ha de reflectir en nos-altres. De fet, la creació entera anhela im-pacient la revelació dels fills de Déu. Tota la creació ha estat sotmesa al fracàs, no de bon grat, sinó per dispo-sició d’aquell qui la va subjugar, mantenint, però, l’esperança que un dia serà també alliberada la creació, de l’esclavatge de la corrupció per a participar en la llibertat gloriosa dels fills de Déu. Sabem prou bé que fins ara tota la creació gemega i pateix dolors de part. I això no és tot: també nosaltres, que tenim les primícies de l’Esperit, geme-guem interiorment tot esperant amb ànsia l’afillament, que és el rescat del nostre cos, ja que és en l’esperança que vam ser salvats. Ara bé, esperança d’allò que veiem no és esperança: si ja ho veiem, a què treu esperar encara? En canvi, si esperem allò que encara no veiem, ens cal constància per espe-rar.