Proverbis Introducció
Introducció
A viure assenyadament –és a dir, de manera eficaç i fecunda, fins i tot lúdica– la complicada trama de l’existència humana en un tot harmoniós amb un mateix, amb els altres, amb el món i amb Déu, en una paraula, a viure humanament, vet aquí el que ensenya i ofereix aquest ampli conjunt de sentències i de poemes didàctics que coneixem amb el nom de Proverbis. El llibre és el saborós destil·lat final d’un llarg procés de decantació d’un saber experimental, després d’haver passat per l’esplèndid sedàs literari de les escoles dels savis consellers que es van formar a redós de la monarquia israelita, simbolitzada amb el nom de Salomó, esdevingut típic i tòpic d’un quefer sapiencial, com ho és el de David pel que fa a la pregària sàlmica i el de Moisès quant al Pentateuc.
La formació dels Proverbis
Sense excloure una certa activitat proverbial en l’època dels Jutges (ss. XII-XI aC), sobretot pel que fa a la transmissió oral de dites populars, l’esclat sapiencial i en particular el proverbial, com a fenomen literari, s’inicia a Israel amb l’adveniment de la dinastia davídica en el segle X aC. Cal organitzar l’aparell de l’estat, i el palau reial aplega funcionaris i tècnics, escribes i consellers, a l’estil de les corts d’Egipte i de Mesopotàmia o bé de Fenícia-Ugarit. Les relacions amb aquests països s’intensifiquen i l’intercanvi d’idees i dels escrits que les plasmen esdevé normal. Israel s’incorpora activament a la reflexió sapiencial, val a dir, a aquella reflexió bàsica per la qual l’home es pregunta i intenta contestar el perquè i el com d’ell mateix, el perquè i el com del seu propi existir, sovint amb problemes tan punyents com el del sofriment o el de si el fet de viure té sentit o és un absurd. Problemes que ja havien generat literatura en aquells pobles veïns i que a Israel són a la base del llibre de Job i de la reflexió de Cohèlet.
Gràcies a aquest contacte internacional, Israel coneix col·leccions de proverbis formades a Egipte o Assíria. El llibre de Tobit esmenta la col·lecció de proverbis de l’assiri Ahicar (Tb 1,21-22; 2,10; 11,19). Per la seva banda, el llibre dels Proverbis probablement s’inspira, pel que fa a alguns fragments, en el llibre egipci de la Saviesa d’Amenemope (22,17-23,14), i diu explícitament que ha incorporat les paraules dels estrangers Agur i Lemuel (30,1; 31,1). Però el més important és que, a semblança del que passava en els pobles esmentats, la cort reial de Jerusalem esdevé un lloc on es cultiva la saviesa i on hi ha una tasca sistemàtica de redacció de proverbis (25,1).
Amb tot aquest material i combinant-lo al seu gust, un redactor final afegeix el títol general i la introducció programàtica i dóna el darrer toc al llarg procés de formació del llibre dels Proverbis. En quin moment es produeix aquest fet, és una qüestió oberta, amb opinions que el situen del segle V al III aC. Havia estat acabat, però, abans que el Siràcida escrivís el seu llibre, entorn de l’any 200 aC.
Estructura del llibre
El llibre dels Proverbis és, doncs, un recull de reculls. Cada un deu haver tingut la seva pròpia història, el seu propi creixement, la seva pròpia transmissió. Precedits per un títol general i una introducció programàtica (1,1-7), els reculls es distribueixen així:
a) 1,8-9,18: Poema didàctic amb invitacions apressants a adquirir la saviesa. La paraula la tenen la Saviesa i la Niciesa personificades.
b) 10,1-22,16: Primer recull atribuït a Salomó. Proverbis clàssics de dos versets en paral·lelisme antitètic (cc. 10-15) o sinonímic (cc. 16-22).
c) 22,17-24,22: Recull titulat «Sentències dels savis». Trenta punts de saviesa, majoritàriament en forma de quaternes en paral·lelisme sintètic progressiu. Presenta semblances amb la Saviesa d’Amenemope (22,17-23,14).
d) 24,23-34: Segon recull de «Sentències dels savis».
e) 25,1-29,27: Segon recull atribuït a Salomó. Són proverbis aplegats pels escribes d’Ezequies. Els capítols 25-27 presenten els proverbis més reeixits del llibre, tant pel que fa a la forma com al contingut.
f) 30,1-14: Recull titulat «Paraules d’Agur», de ressonància estrangera.
g) 30,15-33: Proverbis numèrics.
h) 31,1-9: Recull titulat «Paraules del rei Lemuel». Consells d’una mare al seu fill rei.
i) 31,10-31: Poema alfabètic en elogi de la dona forta.
Un gènere literari peculiar
Ens podem preguntar si el títol del llibre li escau, tenint en compte la part important que hi ocupen els poemes del començament i del final. És veritat que el que nosaltres anomenem proverbi, amb els seus dos versets ben delimitats, és la unitat bàsica de la literatura sapiencial, però el mot hebreu, maixal, té una irradiació semàntica molt més àmplia i pot referir-se també a l’adagi, l’enigma, la paràbola, la metàfora, l’al·legoria, a una manera habitual de parlar, fins i tot a un poema didàctic.
Ara bé, per la seva capacitat de condensar al màxim una experiència, una reflexió, un sentiment, una pulsació vital, segurament ens diu més el proverbi breu, diguem-ne el proverbi clàssic. Expressió de la realitat, que és complexa, ambigua, polièdrica, relativa, contradictòria, el proverbi ve formulat amb varietat de formes. Sovint es fa insistent, reiteratiu, i la segona part repeteix diversament el contingut de la primera. Per exemple: «La boca del neci és la seva ruïna, / els propis llavis li són un parany» (18,7). Aleshores s’anomena proverbi de paral·lelisme sinonímic. També sovint el proverbi vol causar impacte per la via del contrast, del clar-obscur. Aleshores l’anomenem de paral·lelisme antitètic: «Hi ha qui no té res i presumeix de ric, / hi ha qui té molt i fingeix ser pobre» (13,7). De vegades el proverbi s’entreté a fer-nos valorar uns béns, unes situacions o unes actituds per damunt d’altres que aparenten qui sap què. És el proverbi en forma comparativa: «Val més plat de verdura amb amor / que vedell gras servit amb rancor» (15,17). La «comparació» es fa més divertida quan el proverbi presenta una analogia, un punt de referència, entre el que passa en el món exterior i la vida humana: «Nuvolades i ventades sense ni una gota / és el qui promet i no dóna» (25,14). Si el proverbi amplia i prossegueix la idea en el segon membre, rep el nom de proverbi de paral·lelisme sintètic: «Per a alguns, el suborn és un talismà / que els dóna el triomf arreu on van» (17,8). Cal esmentar, encara, un exemplar de proverbi que consisteix en la descripció, ràpida i concisa, sovint genial, del tarannà, la manera de fer, les inclinacions, d’un tipus determinat d’home. Tècnicament s’anomena etopeia. Heus ací el gandul justificant la seva mandra: «Diu el gandul: “Al camí hi ha una fera, / un lleó pels carrers!”» (26,13).
Una visió global de la realitat
El proverbis reflecteixen la realitat que l’home va descobrint, tant pel que fa al seu món psicològic com a la realitat exterior, ja sigui a nivell cosmològic, biològic o de relacions socials. En veure com estableixen els fets i presenten analogies o relacions de causa a efecte, diríem que som als inicis del que ara anomenem metodologia científica. Ara bé, els proverbis també reflecteixen la dimensió religiosa de l’existència. Al costat dels anteriors, en trobem d’altres que són específicament religiosos, com ara: «L’home planeja una ruta, / però el Senyor li encamina els passos» (16,9). Això no vol pas dir que els autors dels darrers proverbis siguin creients i els altres no. Per als uns i per als altres no existeix una realitat autònoma, independent de Déu: no hi ha altra realitat que la governada per Déu. Això vol dir que no separen fe i coneixement. És el mateix acte de fe i confiança en Déu creador –«Venerar el Senyor és primícia de coneixement» (1,7)– allò que els mou a conèixer i descobrir amb entusiasme l’obra de Déu, el món creat per ell. És la mateixa fe en Déu la que els autoritza a sentir-se totalment lliures en la seva indagació i comprensió del món i a parlar-ne de manera «secularitzada». Aquesta harmonia entre fe i raó és el gran missatge de conjunt del llibre dels Proverbis.
Currently Selected:
Proverbis Introducció: BCI
Highlight
Share
Copy
Want to have your highlights saved across all your devices? Sign up or sign in
Bíblia Catalana, Traducció Interconfessional (BC) Text Bíblia Catalana Traducció Interconfessional, sensa els llibres Deuterocanonics, Copyright © Sociedad Bíblica de España, 2008 Utilizada con permiso