1 Joan Introducció
Introducció
La Primera carta de Joan no és, pròpiament parlant, una carta: no s’adreça explícitament a ningú, no té salutacions finals ni tampoc hi és esmentat el nom del qui la tramet. En canvi, és una obra molt directa, escrita en un context polèmic i amb un to peculiar i definit. Per a entendre aquest escrit, cal llegir-lo en relació amb l’Evangeli segons Joan. L’evangeli forneix la base per a molts dels accents doctrinals de la Primera carta de Joan, la qual aprofundeix, per la seva banda, alguns aspectes centrals de l’evangeli. L’autor d’aquesta carta, com el de l’evangeli, ha estat identificat tradicionalment amb Joan, fill de Zebedeu i deixeble de Jesús (vegeu Mt 4,21-22).
El to directe i familiar situa l’escrit en relació amb una comunitat (2,12-14) que passa per un moment de crisi (2,18), provocada sobretot per la sortida d’un grup de dissidents (2,19). El punt fonamental de la dissidència és la confessió cristològica. Els qui s’han separat de la comunitat no confessen que Jesús és el Messies (2,22), és a dir, neguen que Jesús s’hagi fet realment home (4,2-3) i no valoren la força salvadora universal de la seva mort (2,2; 4,10; 5,6-7). En una paraula, capgiren la confessió de fe en la mesura que aquesta s’arrela en la humanitat de Jesús. Tot fa pensar que ens trobem en l’ambient de les comunitats joàniques a finals del segle I.
Davant la difícil situació que viu la comunitat, l’autor apel·la a allò que ells han rebut «des del principi» (1,1; 2,7.24; 3,11). Allò rebut des del principi és el coneixement i l’experiència de Jesús, la seva manifestació (1,1-2). D’aquí deriven dos elements indissolublement units: la confessió de fe (2,24) i el manament de l’amor (2,7). Concentrant tota la reflexió en Jesús, la primera carta de Joan dóna una resposta als dissidents i aprofundeix al mateix temps el nucli fonamental de l’experiència cristiana: «creure en l’amor» (4,16). D’aquí surt el programa de «viure tal com Jesús vivia» (2,6), donant la vida tal com ell ho féu (3,16).
No resulta gens fàcil descobrir l’estructura interna de l’escrit. És veritat que hi ha un pròleg solemne (1,1-4) i que al final trobem l’epíleg, amb una declaració sobre la intenció de l’obra (5,13-21). A més d’això, es poden distingir almenys dues parts (1,5-3,10 i 3,11-5,12), que són com dues represes centrades en un sol tema: la fe i la seva confessió a través de l’amor.
De cara a la lectura de la Primera carta de Joan, convé de tenir en compte per damunt de tot el context polèmic que ressona en les freqüents contraposicions entre els qui diuen i no fan, d’una banda, i els qui se senten moguts a actuar com Jesús, de l’altra; o bé entre els qui confessen la seva fe amb les obres i els qui només la confessen de paraula; entre els qui diuen que estimen, però de fet odien, i els qui obren les seves entranyes al germà necessitat. Aquesta és la millor clau de lectura d’un escrit que, a més de polèmic, és apassionat.
Molts dels grans temes de l’evangeli tornen a aparèixer en la primera carta de Joan: creure, estimar, confessar la fe, viure com Jesús... Però el nucli de l’escrit és la confessió cristològica que remarca la iniciativa de Déu («ell ens ha estimat primer», 4,10), la missió de Jesús (4,14), la seva encarnació (4,2-3; 5,6) i la seva mort per nosaltres (3,16). Davant d’això no n’hi ha prou amb una certa benvolença: tal com Jesús va fer, és necessari estimar amb les obres que són fruit de l’acció de Déu (3,17-18). No es pot estimar Déu sense estimar els germans (4,20).
S'ha seleccionat:
1 Joan Introducció: BCI
Subratllat
Comparteix
Copia
Vols que els teus subratllats es desin a tots els teus dispositius? Registra't o inicia sessió
Bíblia Catalana, Traducció Interconfessional (BC) Text Bíblia Catalana Traducció Interconfessional, sensa els llibres Deuterocanonics, Copyright © Sociedad Bíblica de España, 2008 Utilizada con permiso
1 Joan Introducció
Introducció
La Primera carta de Joan no és, pròpiament parlant, una carta: no s’adreça explícitament a ningú, no té salutacions finals ni tampoc hi és esmentat el nom del qui la tramet. En canvi, és una obra molt directa, escrita en un context polèmic i amb un to peculiar i definit. Per a entendre aquest escrit, cal llegir-lo en relació amb l’Evangeli segons Joan. L’evangeli forneix la base per a molts dels accents doctrinals de la Primera carta de Joan, la qual aprofundeix, per la seva banda, alguns aspectes centrals de l’evangeli. L’autor d’aquesta carta, com el de l’evangeli, ha estat identificat tradicionalment amb Joan, fill de Zebedeu i deixeble de Jesús (vegeu Mt 4,21-22).
El to directe i familiar situa l’escrit en relació amb una comunitat (2,12-14) que passa per un moment de crisi (2,18), provocada sobretot per la sortida d’un grup de dissidents (2,19). El punt fonamental de la dissidència és la confessió cristològica. Els qui s’han separat de la comunitat no confessen que Jesús és el Messies (2,22), és a dir, neguen que Jesús s’hagi fet realment home (4,2-3) i no valoren la força salvadora universal de la seva mort (2,2; 4,10; 5,6-7). En una paraula, capgiren la confessió de fe en la mesura que aquesta s’arrela en la humanitat de Jesús. Tot fa pensar que ens trobem en l’ambient de les comunitats joàniques a finals del segle I.
Davant la difícil situació que viu la comunitat, l’autor apel·la a allò que ells han rebut «des del principi» (1,1; 2,7.24; 3,11). Allò rebut des del principi és el coneixement i l’experiència de Jesús, la seva manifestació (1,1-2). D’aquí deriven dos elements indissolublement units: la confessió de fe (2,24) i el manament de l’amor (2,7). Concentrant tota la reflexió en Jesús, la primera carta de Joan dóna una resposta als dissidents i aprofundeix al mateix temps el nucli fonamental de l’experiència cristiana: «creure en l’amor» (4,16). D’aquí surt el programa de «viure tal com Jesús vivia» (2,6), donant la vida tal com ell ho féu (3,16).
No resulta gens fàcil descobrir l’estructura interna de l’escrit. És veritat que hi ha un pròleg solemne (1,1-4) i que al final trobem l’epíleg, amb una declaració sobre la intenció de l’obra (5,13-21). A més d’això, es poden distingir almenys dues parts (1,5-3,10 i 3,11-5,12), que són com dues represes centrades en un sol tema: la fe i la seva confessió a través de l’amor.
De cara a la lectura de la Primera carta de Joan, convé de tenir en compte per damunt de tot el context polèmic que ressona en les freqüents contraposicions entre els qui diuen i no fan, d’una banda, i els qui se senten moguts a actuar com Jesús, de l’altra; o bé entre els qui confessen la seva fe amb les obres i els qui només la confessen de paraula; entre els qui diuen que estimen, però de fet odien, i els qui obren les seves entranyes al germà necessitat. Aquesta és la millor clau de lectura d’un escrit que, a més de polèmic, és apassionat.
Molts dels grans temes de l’evangeli tornen a aparèixer en la primera carta de Joan: creure, estimar, confessar la fe, viure com Jesús... Però el nucli de l’escrit és la confessió cristològica que remarca la iniciativa de Déu («ell ens ha estimat primer», 4,10), la missió de Jesús (4,14), la seva encarnació (4,2-3; 5,6) i la seva mort per nosaltres (3,16). Davant d’això no n’hi ha prou amb una certa benvolença: tal com Jesús va fer, és necessari estimar amb les obres que són fruit de l’acció de Déu (3,17-18). No es pot estimar Déu sense estimar els germans (4,20).
S'ha seleccionat:
:
Subratllat
Comparteix
Copia
Vols que els teus subratllats es desin a tots els teus dispositius? Registra't o inicia sessió
Bíblia Catalana, Traducció Interconfessional (BC) Text Bíblia Catalana Traducció Interconfessional, sensa els llibres Deuterocanonics, Copyright © Sociedad Bíblica de España, 2008 Utilizada con permiso