2 Corintis Introducció
Introducció
La correspondència de Pau amb l’església de Corint no ens ha arribat completa. Queda clar que, abans de l’escrit que coneixem com a Primera carta als Corintis, l’apòstol ja els havia enviat una altra carta (vegeu 1Co 5,9) i que, per tant, aquella era, en realitat, la segona que els escrivia. De la tercera, que és anomenada de vegades «la carta de les llàgrimes», se’n parla en més d’un lloc (2Co 2,4; 7,8), però tampoc no ens ha arribat. Finalment, tenim la Segona carta als Corintis, escrita l’any 57, que podria ser la quarta carta adreçada per l’apòstol a l’església de Corint.
Es tracta segurament de la carta en què es manifesta amb més intensitat i claredat el caràcter i l’estil propis de Pau. Les antítesis de paraules i pensaments, les frases breus que resumeixen vivències i reflexions molt profundes amb imatges fàcils de recordar, l’habilitat de barrejar amb humor, indignació i tendresa, advertiments i elogis, reprensió i amor, tot plegat ens mostra la personalitat d’un home vital i apassionat que defensa afer-rissadament el seu apostolat i que lluita perquè la comunitat cristiana sigui fidel a la fe en Jesucrist, que és qui l’ha originada, i visqui de manera conseqüent amb aquesta fe.
Contingut de la carta
Podem dividir la carta en tres parts força ben diferenciades, tant que alguns consideren que ens trobem davant un recull de cartes o de fragments de cartes diverses que els deixebles de Pau haurien aplegat. N’hi ha, per exemple, que han volgut identificar els capítols 10-13 amb «la carta de les llàgrimes». Sigui com sigui, és majoritari l’acord sobre la divisió en tres parts: 1-7; 8-9; 10-13.
En la primera part (cc. 1-7), després de la salutació (1,1-2) i la gran acció de gràcies inicial, que acaba amb la notícia sobre les tribulacions passades (1,3-11), Pau comença a parlar de les seves relacions amb la comunitat coríntia. Aquesta secció narrativa se centra en la solució satisfactòria de la crisi que hi ha hagut entre els cristians de Corint i que ha portat Pau a ajornar la visita que els volia fer (1,12-2,17). A continuació ve una mena d’elogi del ministeri apostòlic (c. 3), que Pau presenta com a ple de glòria, tot i que es manifesta enmig del dolor i la debilitat (4,1-5,10). Pau subratlla que el seu ministeri va adreçat a la reconciliació amb Déu, que porta els cristians a ser temples seus enmig dels homes (5,11-7,1). La primera part acaba amb una represa del tema inicial: les relacions de l’apòstol amb els cristians corintis (7,2-16).
Els capítols 8 i 9 són dos fragments originàriament independents que parlen de la col·lecta a favor del poble sant que hi ha a Jerusalem. Aquests textos són una mostra de la capacitat de Pau com a pastor i com a teòleg. Amb ironia, recorda als corintis que van ser ells qui proposaren d’organitzar una col·lecta en favor de l’església de Jerusalem, i ara resulta que, després d’un any, encara no l’han acabada; altres esglésies, en canvi, més pobres que no pas ells, ja estan a punt de fer-la arribar a la seva destinació. L’interès de Pau, però, no se centra solament en la comunicació de béns. L’«església de Déu que és a Corint» (1,1), també és en molts altres llocs. Per això la col·lecta és un bon mitjà per a fer adonar de la comunió més enllà de les diferències i per a palesar la unitat del nou poble de Déu, format per jueus i per pagans.
Els últims capítols de la carta (10-13) retornen al tema del ministeri apostòlic, amb el rerefons de la crisi que s’ha produït entre els corintis. En aquest cas, l’accent recau sobretot en els qui l’han instigada, gent vinguda de fora que amb les seves acusacions han provocat el conflicte entre els cristians. Aquests adversaris s’han oposat a la predicació de Pau, li han negat l’autoritat, han posat en dubte la coherència de la seva actuació, i tot això ho han alimentat amb un sentiment de superioritat. Contra aquests adversaris, cristians d’origen jueu, Pau reacciona fent una defensa apassionada de l’autenticitat del seu ministeri.
Pau, l’apòstol del Crist
Una bona part del text de la Segona carta als Corintis és escrit en primera persona. Quan les frases són en singular, és evident que Pau parla ell mateix i, en molts casos, d’ell mateix. Però quan són en plural no és tan fàcil discernir qui parla o de qui es parla: de vegades no hi ha dubte que «nosaltres» és una manera de dir «jo», però en altres moments «nosaltres» designa Pau i els seus col·laboradors en el mateix ministeri; així, en alguns casos sembla que el «nosaltres» designa el ministeri de la nova aliança, compartit pels diversos missioners cristians.
Pau, de fet, es presenta com un «servidor de la nova aliança» gràcies al poder de Déu (3,6), la qual cosa el col·loca fins i tot per damunt de Moisès (3,8-9). En efecte, Moisès va escriure la Llei en taules de pedra, mentre que ell, gràcies a l’Esperit del Déu viu, ha escrit l’aliança nova del Crist en els cors dels corintis, els quals han passat a ser la seva carta de recomanació: «Vosaltres sou una carta que ve de Crist i que ens ha estat confiada» (3,3).
Pau ha trobat una expressió que descriu exactament el seu ministeri en tota la seva grandesa i alhora en tota la fragilitat: «portem aquest tresor en gerres de terrissa» (4,7). Aquest servei que Déu li ha confiat es manifesta en tota la seva vida (6,4-10), al llarg de la qual ha hagut de suportar tota mena d’adversitats, de penes i de perills (11,23-31). L’únic que fa possible de mantenir-se ferm, malgrat les dificultats, és l’amor del Crist (5,14-15), el qual ha mostrat el poder de Déu precisament quan la seva feblesa en tant que crucificat era màxima. Per això Pau ha trobat el fonament de la seva fidelitat al ministeri en la paraula que ha rebut del Senyor: «En tens prou amb la meva gràcia. En la teva feblesa actua el meu poder» (12,9).
S'ha seleccionat:
2 Corintis Introducció: BCI
Subratllat
Comparteix
Copia
Vols que els teus subratllats es desin a tots els teus dispositius? Registra't o inicia sessió
Bíblia Catalana, Traducció Interconfessional (BC) Text Bíblia Catalana Traducció Interconfessional, sensa els llibres Deuterocanonics, Copyright © Sociedad Bíblica de España, 2008 Utilizada con permiso