Jonàs Introducció
Introducció
A diferència de la majoria de llibres profètics, el llibre de Jonàs no està constituït per una sèrie de missatges comunicats al profeta de part de Déu. Es tracta d’una narració seguida, amarada d’ironia, que refereix un episodi de la vida d’un profeta desobedient: Jonàs, que el Senyor força a predicar contra Nínive. Però quan, a causa de la seva predicació, els habitants de Nínive es penedeixen dels seus pecats i obtenen el perdó de Déu, el profeta es revolta contra aquest Déu «compassiu i benigne, lent per al càstig i ric en l’amor, i que es desdiu de fer el mal» (4,2). Llavors el Senyor, que tampoc no abandona el seu profeta, li ha d’ensenyar que el seu amor s’estén a tothom, fins als qui no són jueus, els quals són com infants que no distingeixen el bé del mal (4,11). L’amor de Déu arriba fins i tot al bestiar (3,7-9).
El profeta és anomenat «Jonàs, fill d’Amitai» (1,1), i, per tant, cal identificar-lo amb el profeta que duia aquest nom i que visqué en temps de Jeroboam II (2Re 14,25), el qual fou rei d’Israel del 787 al 747 aC. Així, si bé no es pot excloure que el llibre de Jonàs reculli tradicions relatives al profeta esmentat, molts pensen que no és una narració de caràcter estrictament històric, com es pot veure pel fet que no s’hi esmenta el nom del rei de Nínive i que conté abundants elements meravellosos (els tres dies passats per Jonàs dins el peix, el ràpid creixement i marciment d’una carbassera, la conversió en massa de la gran ciutat de Nínive, que no és atestada per altres textos de la Bíblia ni per cap altre document...). Tal com ara el tenim, el llibre és una narració didàctica, que l’autor ha farcit d’elements meravellosos i d’imatges per donar-li més força i intenció. L’autor ha pogut pouar en els profetes precedents (Jeremies, Ezequiel) i possiblement en la mitologia grega (tema del gran peix que s’empassa un home) per tal de construir una obra literària curta, de to satíric i de profund contingut teològic, molt ben estructurada a base del ritme, de repeticions i d’estructures simètriques.
Només la pregària de Jonàs dins el ventre del gran peix (2,3-10) sembla no acabar d’encaixar amb la resta de l’obra. La pregària és, de fet, un salm d’acció de gràcies per haver obtingut la salvació de la mort, que sembla ocupar el lloc d’un salm de lamentació. En tot el text no hi ha cap referència a la situació concreta de Jonàs dins el ventre del peix. Tot indica que l’autor de la narració el devia manllevar d’una col·lecció de salms; també podria haver-hi estat afegit posteriorment per algú que hagués volgut explicitar la pregària del profeta.
Pel llenguatge (semblant al del llibre del Cohèlet i amb abundants aramaismes), per l’estil (comparable amb el dels llibres de Tobit, Daniel o Ester) i per l’universalisme que domina tota l’obra (l’amor de Déu es manifesta en el màxim enemic d’Israel, Nínive, capital de l’imperi assiri), cal situar la redacció d’aquest llibre després de l’exili, segurament en el segle V aC (o bé, segons alguns estudiosos, en els segles IV o III). Precisament en el segle V té lloc la restauració d’Esdres i Nehemies, orientada a separar netament Israel dels altres pobles. La perspectiva de Jonàs és inversa: Déu vol salvar tots els homes, i Israel és cridat a convidar-los a aquesta salvació. En el llibre, Israel és representat per Jonàs (1,9). El seu nom, que significa ‘colom’, expressa el caràcter versàtil del profeta i la niciesa del seu comportament (Os 7,11): coneix l’omnipresència de Déu (1,9) i, tanmateix, vol fugir (1,3); sap que Déu és misericordiós (4,2) i, tot i això, s’irrita perquè es compadeix dels ninivites; s’alegra molt per una carbassera (4,6), però s’enfurisma fins a demanar la mort quan es marceix (4,9), i oblida allò que és important per a Déu (4,11). Jonàs representa, doncs, l’Israel tancat sobre ell mateix, enfront del qual l’autor del llibre presenta la salvació que ve de Déu i que no coneix fronteres.
Jesús fa referència al llibre de Jonàs per explicitar la seva pròpia missió. Quan li demanen un senyal, ell respon que no n’hi ha cap altre que el de Jonàs, és a dir, la predicació amb la qual el profeta obtingué la conversió dels ninivites (Mt 12,40-41 = Lc 11,29-30.42; Mt 16,4). Després de la resurrecció de Jesús, el signe de Jonàs va ser interpretat en un nou sentit (Mt 12,40): els tres dies que el Fill de l’home havia passat en el cor de la terra havien estat prefigurats pels tres dies passats per Jonàs dins el ventre del gran peix (2,1). I és possible que l’expressió més antiga que s’ha conservat del símbol de la fe («ressuscità el tercer dia, com deien ja les Escriptures»: 1Co 15,4) es refereixi també als tres dies d’estada de Jonàs dins el peix.
S'ha seleccionat:
Jonàs Introducció: BCI
Subratllat
Comparteix
Copia
Vols que els teus subratllats es desin a tots els teus dispositius? Registra't o inicia sessió
Bíblia Catalana, Traducció Interconfessional (BC) Text Bíblia Catalana Traducció Interconfessional, sensa els llibres Deuterocanonics, Copyright © Sociedad Bíblica de España, 2008 Utilizada con permiso