Lamentacions Introducció
Introducció
La Bíblia hebrea anomena la col·lecció de poemes que formen aquest llibre Ecà (‘Ah!’, ‘Com!’), seguint el costum de posar per títol dels llibres la seva primera paraula. Però en l’antiga versió grega (anomenada dels Setanta) reben el nom de «Lamentacions». I així han passat a l’antiga versió llatina (Vulgata) i a les traduccions modernes. A l’interior de l’Antic Testament, el llibre de les Lamentacions forma part de la secció dels Escrits. Dins la tradició jueva pertany al grup dels cinc «rotlles» que es llegeixen a la sinagoga en les festes jueves més importants; el llibre de les Lamentacions es llegeix al mes de juliol, durant el dejuni que commemora la caiguda de la ciutat de Jerusalem l’any 587 aC.
En la Bíblia grega, el llibre està col·locat darrere el del profeta Jeremies, i el títol que rep és el de «Lamentacions de Jeremies». L’atribució al profeta Jeremies sembla que prové de 2Cr 35,25, on es parla d’uns poemes que el profeta va compondre a la mort del rei Josies l’any 609 aC. Però el llibre de les Lamentacions no conté cap notícia d’aquest fet. Si bé és cert que entre el llibre de Jeremies i el de les Lamentacions hi ha alguns punts de coincidència, també són notables les diferències. Per això l’atribució a Jeremies no sembla gens probable. El centre d’interès del llibre de les Lamentacions és el desastre nacional del 587 aC, l’any de la caiguda de Jerusalem. Amb els recursos literaris del gènere de les complantes fúnebres (alternant un vers de tres accents amb un de dos) i de l’ordenació alfabètica (començant cada vers per una de les lletres de l’alfabet hebreu), els autors van descrivint, amb tons personals o comunitaris, el ressò del que ha passat i les ferides que s’han obert.
L’obra està distribuïda en cinc poemes independents, corresponents als cinc capítols de què consta. Els poemes segon i quart, considerats els més antics, es refereixen directament als fets de l’any 587 aC. Per la seva banda, el primer poema sembla referir-se al primer setge de Jerusalem i a la deportació consegüent (597 aC), mentre que els poemes tercer i cinquè farien referència a la situació posterior a la destrucció definitiva de la ciutat. Així, doncs, el rerefons històric del llibre són els esdeveniments narrats en 2Re 24-25. El recull final dels cinc poemes es va dur a terme segurament en territori jueu (més probablement que a Babilònia) poc després de la destrucció de Jerusalem i abans de l’any 538 aC, data de l’edicte de Cir que assenyala el final de l’exili babilònic.
El poble va viure la caiguda de Jerusalem i l’annexió del regne de Judà a l’imperi babilònic no solament com una desfeta nacional, sinó també com un desastre religiós. On era la fidelitat de Déu? On era el Déu totpoderós que hauria d’haver defensat el seu poble davant els exèrcits i els déus estrangers? Vista des d’aquesta perspectiva, la intenció de l’autor o autors dels poemes serà, abans de tot, fer prendre consciència de l’abast de la catàstrofe. El poble es veu abocat a una veritable crisi. És, d’una banda, l’aparent absència i despreocupació de Déu per la sort dels seus fills. D’altra banda, és la pèrdua dels puntals de la fe: el temple, la terra rebuda de Déu en possessió, la institució monàrquica.
Ara bé, quan el poble s’adonarà de l’abast profund de la situació que pateix, arribarà la seva primera reacció. De la reflexió sobre el mal que ara es pateix es passarà a preguntar-se pel mal que hom ha provocat. En altres paraules, Judà s’adona a poc a poc del seu pecat. Per això el poeta es lamenta, plora, es queixa; però, al mateix temps, denuncia. Demanar perdó serà el primer pas cap a una descoberta nova de la presència de Déu. Déu no s’ha desentès del seu poble. Ben al contrari, continua present en la seva història, corregint les seves infidelitats. Ara bé, en el càstig s’anuncia el perdó. I si Déu allibera el poble del mal que ha fet, també l’alliberarà del mal que pateix. La desesperació fa entreveure l’esperança. Si hi ha conversió sincera, la crisi de fe és una crisi de maduració i creixement. La destrucció amaga dintre seu la reconstrucció. De l’absència de Déu es pot passar a la seva presència salvadora:
«Encara som vius per l’amor del Senyor,
la seva misericòrdia no s’esgota.
La renoves cada dia.
Oh, quina fidelitat!» (3,22-23).
S'ha seleccionat:
Lamentacions Introducció: BCI
Subratllat
Comparteix
Copia
Vols que els teus subratllats es desin a tots els teus dispositius? Registra't o inicia sessió
Bíblia Catalana, Traducció Interconfessional (BC) Text Bíblia Catalana Traducció Interconfessional, sensa els llibres Deuterocanonics, Copyright © Sociedad Bíblica de España, 2008 Utilizada con permiso