Miquees Introducció
Introducció
Miquees va néixer al poble de Morèixet, a la regió de la Xefelà, en el regne de Judà (1,1). Contemporani d’Isaïes, va predicar com ell a Jerusalem durant la segona meitat del segle VIII aC. El seu ministeri se situa en els regnats de Jotam (751-735), d’Acaz, vassall d’Assíria (735-719), i del reformador Ezequies (719-699). Segons Jeremies (Jr 26,18), Miquees va influir en la reforma d’aquest rei. El nom del profeta és la forma abreujada d’un nom hebreu que significa ‘Qui és com el Senyor?’.
El llibre de Miquees conté diverses seccions que alternen oracles de denúncia i amenaça amb promeses de restauració. Aquesta disposició del llibre, sorprenent i complexa, pot ser obra d’un compilador que hagués reestructurat el material rebut i hagués afegit els oracles que prometen la salvació. D’altra banda, la part final del llibre (7,8-20) probablement no és obra de Miquees. El text hebreu s’ha conservat de manera deficient, i per això sovint resulta difícil de traduir. Una de les claus d’interpretació d’alguns fragments del llibre és llegir-los com un diàleg entre el profeta i els seus adversaris. Miquees parla en nom propi i en nom del Senyor, i s’enfronta amb els seus enemics, que formen el grup de les classes dirigents opressores i que tenen al seu servei els falsos profetes, els profetes oficials.
En el llibre es poden distingir bàsicament tres grans blocs. El primer abraça els capítols 1-3. En un primer moment (1,2-16), la temàtica se centra en el judici de condemna dels dos regnes, del Nord i del Sud, provocada pel seu comportament indigne. Després el profeta denuncia els rics opressors que s’apropien les terres dels petits propietaris de forma il·legal i abusen dels préstecs. El profeta ha de desemmascarar les classes dirigents i els profetes oficials que tan sols vaticinen allò que plau a la gent, i ho fa amb paraules carregades d’ironia (2,1-11). Tot seguit ve la condemna directa dels governants i dels falsos profetes (3,1-12). Prohoms, sacerdots, profetes i cortesans esgarrien el poble, i per això Miquees afirma solemnement que Jerusalem i el temple seran destruïts (3,12). L’impacte d’aquesta profecia fou tan gran que cent anys després encara es recordava (Jr 26,18-19).
Els capítols 4 i 5 constitueixen un recull d’oracles referits al futur, que anuncien un temps de pau i de benestar, en el qual Jerusalem esdevindrà el lloc des d’on el Senyor instruirà i aplegarà totes les nacions. Tanmateix, no hi falten les referències als moments de sofriment que haurà de patir el poble.
En els últims capítols, Miquees s’adreça directament al poble d’Israel (cc. 6-7). Enmig d’una escenografia espectacular, Déu comença a acusar el seu poble, tot evocant les accions salvadores que ell ha fet en el passat i recordant quin és l’autèntic sacrifici que ell desitja: aquell que neix del comportament just i de la sinceritat de cor, de la pràctica del bé i de la justícia, i del servei humil al Senyor (6,8). La profecia s’acaba amb una lamentació i una pregària: el profeta se sent abandonat, perquè no hi ha qui sigui recte i honest; però, malgrat tot, ell continua adreçant-se al Senyor amb confiança (7,1-7). En el passatge final (7,8-20), probablement postexílic, Israel reconeix davant el Senyor el càstig merescut per la seva infidelitat. La profecia acaba amb una pregària plena d’esperança en la restauració espiritual i material que Déu durà a terme.
Miquees té una proximitat geogràfica i ideològica amb el profeta Amós. Tots dos profetes, d’origen rural, denuncien enèrgicament els abusos socials de la ciutat, apel·lant a una justícia social autèntica en favor dels oprimits. Entre les classes socials que Miquees ataca hi ha l’aristocràcia civil i religiosa (governants, sacerdots i profetes de la cort), i també jutges i mercaders. Miquees rebutja el culte ritualista i fastuós que menysprea la pràctica de la justícia. Les semblances amb Isaïes i Osees són també clares. Quan denuncia els mals socials de la seva època, Miquees apel·la a la resposta divina, però no oblida la misericòrdia i la fidelitat del Senyor envers el seu poble. Aquesta visió finalment esperançada i optimista troba un dels seus punts culminants en l’anunci que el Messies, el rei descendent de David, sortirà de Betlem Efrata (5,1). El Nou Testament recordarà aquest text per parlar del naixement de Jesús a Betlem de Judea (Mt 2,6).
S'ha seleccionat:
Miquees Introducció: BCI
Subratllat
Comparteix
Copia
Vols que els teus subratllats es desin a tots els teus dispositius? Registra't o inicia sessió
Bíblia Catalana, Traducció Interconfessional (BC) Text Bíblia Catalana Traducció Interconfessional, sensa els llibres Deuterocanonics, Copyright © Sociedad Bíblica de España, 2008 Utilizada con permiso
Miquees Introducció
Introducció
Miquees va néixer al poble de Morèixet, a la regió de la Xefelà, en el regne de Judà (1,1). Contemporani d’Isaïes, va predicar com ell a Jerusalem durant la segona meitat del segle VIII aC. El seu ministeri se situa en els regnats de Jotam (751-735), d’Acaz, vassall d’Assíria (735-719), i del reformador Ezequies (719-699). Segons Jeremies (Jr 26,18), Miquees va influir en la reforma d’aquest rei. El nom del profeta és la forma abreujada d’un nom hebreu que significa ‘Qui és com el Senyor?’.
El llibre de Miquees conté diverses seccions que alternen oracles de denúncia i amenaça amb promeses de restauració. Aquesta disposició del llibre, sorprenent i complexa, pot ser obra d’un compilador que hagués reestructurat el material rebut i hagués afegit els oracles que prometen la salvació. D’altra banda, la part final del llibre (7,8-20) probablement no és obra de Miquees. El text hebreu s’ha conservat de manera deficient, i per això sovint resulta difícil de traduir. Una de les claus d’interpretació d’alguns fragments del llibre és llegir-los com un diàleg entre el profeta i els seus adversaris. Miquees parla en nom propi i en nom del Senyor, i s’enfronta amb els seus enemics, que formen el grup de les classes dirigents opressores i que tenen al seu servei els falsos profetes, els profetes oficials.
En el llibre es poden distingir bàsicament tres grans blocs. El primer abraça els capítols 1-3. En un primer moment (1,2-16), la temàtica se centra en el judici de condemna dels dos regnes, del Nord i del Sud, provocada pel seu comportament indigne. Després el profeta denuncia els rics opressors que s’apropien les terres dels petits propietaris de forma il·legal i abusen dels préstecs. El profeta ha de desemmascarar les classes dirigents i els profetes oficials que tan sols vaticinen allò que plau a la gent, i ho fa amb paraules carregades d’ironia (2,1-11). Tot seguit ve la condemna directa dels governants i dels falsos profetes (3,1-12). Prohoms, sacerdots, profetes i cortesans esgarrien el poble, i per això Miquees afirma solemnement que Jerusalem i el temple seran destruïts (3,12). L’impacte d’aquesta profecia fou tan gran que cent anys després encara es recordava (Jr 26,18-19).
Els capítols 4 i 5 constitueixen un recull d’oracles referits al futur, que anuncien un temps de pau i de benestar, en el qual Jerusalem esdevindrà el lloc des d’on el Senyor instruirà i aplegarà totes les nacions. Tanmateix, no hi falten les referències als moments de sofriment que haurà de patir el poble.
En els últims capítols, Miquees s’adreça directament al poble d’Israel (cc. 6-7). Enmig d’una escenografia espectacular, Déu comença a acusar el seu poble, tot evocant les accions salvadores que ell ha fet en el passat i recordant quin és l’autèntic sacrifici que ell desitja: aquell que neix del comportament just i de la sinceritat de cor, de la pràctica del bé i de la justícia, i del servei humil al Senyor (6,8). La profecia s’acaba amb una lamentació i una pregària: el profeta se sent abandonat, perquè no hi ha qui sigui recte i honest; però, malgrat tot, ell continua adreçant-se al Senyor amb confiança (7,1-7). En el passatge final (7,8-20), probablement postexílic, Israel reconeix davant el Senyor el càstig merescut per la seva infidelitat. La profecia acaba amb una pregària plena d’esperança en la restauració espiritual i material que Déu durà a terme.
Miquees té una proximitat geogràfica i ideològica amb el profeta Amós. Tots dos profetes, d’origen rural, denuncien enèrgicament els abusos socials de la ciutat, apel·lant a una justícia social autèntica en favor dels oprimits. Entre les classes socials que Miquees ataca hi ha l’aristocràcia civil i religiosa (governants, sacerdots i profetes de la cort), i també jutges i mercaders. Miquees rebutja el culte ritualista i fastuós que menysprea la pràctica de la justícia. Les semblances amb Isaïes i Osees són també clares. Quan denuncia els mals socials de la seva època, Miquees apel·la a la resposta divina, però no oblida la misericòrdia i la fidelitat del Senyor envers el seu poble. Aquesta visió finalment esperançada i optimista troba un dels seus punts culminants en l’anunci que el Messies, el rei descendent de David, sortirà de Betlem Efrata (5,1). El Nou Testament recordarà aquest text per parlar del naixement de Jesús a Betlem de Judea (Mt 2,6).
S'ha seleccionat:
:
Subratllat
Comparteix
Copia
Vols que els teus subratllats es desin a tots els teus dispositius? Registra't o inicia sessió
Bíblia Catalana, Traducció Interconfessional (BC) Text Bíblia Catalana Traducció Interconfessional, sensa els llibres Deuterocanonics, Copyright © Sociedad Bíblica de España, 2008 Utilizada con permiso