Filipencs Introducció
Introducció
Cap a l’any 50, acompanyat de Siles i Timoteu, Pau va arribar a la ciutat de Filips, que era una colònia militar romana. Hi arribaven per la via Egnàcia, que unia Bizanci (la futura Constantinoble) amb el mar Adriàtic. Eren els primers passos dels tres missioners per terres d’Europa, durant el segon viatge apostòlic de Pau.
Els habitants de Filips eren majoritàriament pagans, com ho mostren els noms que coneixem a través de Pau: Lídia, Epafrodit, Evòdia, Síntique, Sízig, Climent. Però també hi havia una petita colònia de jueus, que no tenien sinagoga però es reunien als afores de la ciutat. El llibre dels Fets dels Apòstols explica el primer contacte de Pau i els missioners amb alguns d’aquests jueus (Ac 16,12-40). Com és habitual, Pau comença predicant l’evangeli als jueus, per tal d’arribar després als pagans. A Filips, l’apòstol es presenta com un enviat de Déu que anuncia la salvació. Els signes prodigiosos acompanyen la paraula profètica. Un esperit maligne és vençut espectacularment per Pau, i la persecució posterior que han de sofrir els missioners contribueix encara més a escampar la bona nova i a mostrar la protecció donada per Déu als seus enviats. Ni les autoritats ni la presó no podran disminuir la força i la llibertat amb què Pau i els seus acompanyants anuncien la salvació de Déu. La ciutat de Filips i tot Macedònia seran les primícies de l’evangeli a Europa.
Ocasió i contingut de la carta
La Carta als Filipencs era inclosa tradicionalment en el grup de cartes escrites per Pau des del seu captiveri a Roma (anys 61-63) o fins i tot Cesarea (anys 58-60). Però amb el temps ha anat guanyant força l’opinió que la carta va ser escrita des d’Efes entre els anys 56/57 o potser una mica abans.
Certament, l’apòstol escriu la carta des de la presó. Ha estat a un pas de la mort. En aquella circumstància extrema ha vist clara la seva situació personal, ha tingut temps de reflexionar sobre la tasca d’anunciar l’evangeli i ha experimentat l’ajuda dels amics vertaders.
De Filips a Efes hi ha una setmana de viatge. D’allà ha rebut un donatiu que li envien per mà d’Epafrodit. Pau no admetia ajudes econòmiques, ja que se sostenia amb el treball de les seves mans. Però ara fa una excepció. Accepta el donatiu, i quan Epafrodit, que estava malalt, es posa bo, Pau el torna a enviar a Filips amb la carta que l’apòstol acaba d’escriure. Aquesta serà la millor manera d’agrair el gest generós dels filipencs.
Com és costum en els escrits de Pau, la carta comença amb una salutació (1,1-2) i l’acció de gràcies a Déu, acompanyada d’una pregària (1,3-11). Pau explica tot seguit als filipencs la seva situació de presoner per l’evangeli; no sap quin serà el seu futur, però expressa la seva convicció que, tant si ha de morir com si continua vivint, serà per al servei del Crist (1,12-26). Des de la perspectiva dels seus propis sofriments, exhorta els cristians de Filips a mantenir-se ferms i a superar les dificultats en la lluita per l’evangeli (1,27-30). Els demana especialment que mantinguin la unitat i l’amor entre ells i que es comportin amb humilitat, a exemple de Jesucrist, que es va fer no res i per això fou exaltat (2,1-11); Pau reprèn un himne litúrgic, utilitzat en les primeres comunitats, que proclama l’obra salvadora de Jesucrist, començant pel seu origen diví, passant per la mort en creu i culminant en l’exaltació a la dreta del Pare. Igualment, la comunitat ha de mantenir-se fidel i obedient, i ha de resplendir davant el món (2,12-18). A continuació, Pau explica la seva intenció d’enviar Timoteu i Epafrodit a Filips (2,19-30).
En la segona part de la carta (3,1-4,9) hi ha un canvi de to. L’apòstol posa en guàrdia els filipencs contra els cristians judaïtzants i recorda com ell mateix, que era jueu de naixement i fidel observant de la Llei, ha renunciat a tots els privilegis que pogués tenir com a jueu i els ha canviat pels avantatges que provenen del coneixement de Jesucrist (3,1-11). Després de presentar-se ell mateix com a exemple, demana als filipencs que l’imitin per a poder participar en la vida nova promesa pel Crist (3,12-21), i els exhorta a la unitat, a la joia i a la pau (4,1-9).
La carta acaba amb l’agraïment de Pau als filipencs pel seu ajut (4,10-20) i amb les salutacions personals (4,21-23).
L’alegria cristiana
La Carta als Filipencs és molt espontània i cordial. Fa referències constants a l’alegria, cosa molt notable si tenim en compte que és escrita a la presó, i demostra l’afecte de Pau per la comunitat de Filips. Pau parla en detall, no tan sols de si mateix, sinó també de Timoteu, d’Epafrodit i d’altres cristians pertanyents a l’església de Filips (4,2-3).
Encara que és un escrit breu i una mica accidental, la carta ens ajuda a conèixer profundament el cor de Pau, la seva tasca missionera i la seva relació afectuosa amb les comunitats que va fundar.
S'ha seleccionat:
Filipencs Introducció: BCI
Subratllat
Comparteix
Copia
Vols que els teus subratllats es desin a tots els teus dispositius? Registra't o inicia sessió
Bíblia Catalana, Traducció Interconfessional (BC) Text Bíblia Catalana Traducció Interconfessional, sensa els llibres Deuterocanonics, Copyright © Sociedad Bíblica de España, 2008 Utilizada con permiso