Romans Introducció
Introducció
Durant l’hivern dels anys 57-58, a la ciutat de Corint (Ac 20,2-3), Pau dicta a Terci (Rm 16,22) aquesta carta que podríem considerar el seu testament espiritual. Des de casa de Gaius, que acull l’apòstol i tota la comunitat (16,23), la diaconessa Febe portarà l’escrit als cristians de Roma (16,1).
Quan Pau escriu la carta, és a punt d’anar-se’n a Jerusalem a dur-hi el fruit de la col·lecta que han organitzat les comunitats de Macedònia i d’Acaia per ajudar els pobres que hi ha en aquella comunitat (15,25-26). Per bé que se sent inquiet davant aquest viatge, sobretot a causa dels jueus incrèduls i dels cristians judaïtzants (15,30-31), Pau es mostra decidit a fer-lo i manifesta que, en tornar, té la intenció de passar per Roma tot anant cap a Hispània (15,23-24), a l’extrem occidental del món conegut fins aleshores, on té intenció de fer arribar l’evangeli.
La comunitat de Roma
El cristianisme va arribar a Roma molt aviat, gràcies a la facilitat amb què persones i idees accedien a la capital de l’imperi, i gràcies als diversos lligams que els jueus de Roma mantenien amb Jerusalem. Quan, l’any 49, l’emperador Claudi va expulsar els jueus de la capital a causa de diversos aldarulls, potser provocats en part per la predicació del missatge cristià a les sinagogues romanes, ben segur que entre els expulsats hi havia cristians. Arran d’aquesta expulsió, el matrimoni format per Àquila i Priscil·la va anar a raure a Corint, on van conèixer l’apòstol (Ac 18,2). Quan Pau escriu la carta, tornen a ser a Roma (Rm 16,3).
És difícil, però, de saber gran cosa sobre la situació dels cristians de Roma a qui Pau adreça aquest escrit. No disposem de testimonis externs i, d’altra banda, la mateixa carta dóna molt pocs elements que permetin de formar-se una idea de com era la comunitat cristiana romana. Amb tot, per les qüestions que tracta i per la manera com en parla, podem deduir que hi havia discussions entre els cristians que provenien del paganisme i els provinents del judaisme. Bona part d’aquests defensaven que, per a ser cristià, calia acceptar també la Llei de Moisès amb totes les seves prescripcions, començant per la circumcisió, que era el senyal de pertinença al poble d’Israel, el poble de Déu. D’altra banda, pel que sembla (vegeu 11,17-25; 14,3.10; 15,25-27), els cristians provinents del paganisme es miraven amb un cert menyspreu, des d’una postura de superioritat, els d’origen jueu. La situació podia acabar en un trencament entre els dos grups.
Que aquesta qüestió era preocupant, ho mostra el fet que, al llarg de la carta, Pau empra molt sovint els binomis jueus-altres pobles, circumcisos-incircumcisos (1,14-16; 2,9.10.25-27; 3,9-29; 4,9-12; 9,24; 10,12; 11,13-25; 15,8-12). De fet, Pau no afrontava un problema nou. Ell ja s’havia pronunciat anteriorment sobre la qüestió en la Carta als Gàlates, però allí ho havia fet d’una manera apassionada. Ara, en canvi, en parlarà amb més calma, d’una manera més sistemàtica, com qui escriu un tractat. I ho farà amb l’autoritat del qui, essent jueu (9,3), ha estat constituït «apòstol dels pagans» (11,13). De fet, llevat de poques persones, ell no coneix els cristians de Roma. Però gosa escriure’ls perquè se’n considera també apòstol.
Contingut de la carta
La Carta als Romans té més l’estil d’una reflexió teològica que no pas el d’una carta pròpiament dita. És més una obra doctrinal que no pas una resposta a la situació concreta d’un moment determinat. Això fa que la majoria de comentaristes acceptin de dividir-la entre una part doctrinal (1,16-11,36) i una altra de to més exhortatiu (12,1-15,13).
La carta s’obre amb una salutació densa i solemne (1,1-7); tot seguit, Pau manifesta el seu desig de visitar els cristians de Roma (1,8-15).
La part doctrinal de l’escrit comença amb un enunciat (1,16-17) que pot ser qualificat de síntesi de la carta: en l’evangeli, que és poder de Déu, es revela la justícia salvadora de Déu, en virtut de la fe i amb vista a la fe.
A continuació hi ha una primera secció (1,18-4,25) on Pau, considerant la història des d’un punt de vista teològic, mostra com Déu s’ha manifestat als pagans i als jueus. A través de les coses creades, Déu s’ha fet conèixer als pagans, els quals l’han ignorat completament (1,18-31), però alhora s’ha revelat als jueus per mitjà de la Llei de Moisès, que ells han transgredit (2,1-29). Per tant, uns i altres, pagans i jueus, estan sota el domini del pecat (3,1-20). Ha calgut la sang de Jesucrist per a redimir-los a tots: en efecte, únicament per la fe en Jesucrist, Déu fa justos els incircumcisos i els circumcisos (3,21-31). Tanmateix, aquest fet, per als jueus, no hauria de suposar cap novetat: Abraham, el pare del poble, va rebre el favor de Déu, no pas en virtut de les seves obres o de la seva circumcisió, sinó gràcies a la seva fe. Així, doncs, Abraham és model del just que viu per la fe, tant si és jueu com si és pagà (4,1-25).
Una segona part (cc. 5-8), de gran volada teològica i literària, presenta la contraposició entre una humanitat solidària amb el pecat d’un sol home –Adam–, que porta a la mort, i l’amor gratuït i salvador de Déu envers tota la humanitat, que s’ha fet present també a través d’un sol home –Jesucrist– (c. 5). Pau afirma que pel baptisme tots els homes són associats a la mort i resurrecció de Crist, de manera que moren al pecat i a la mort i emprenen una vida nova, que és eterna (c. 6). La humanitat, que era esclava del pecat i de la Llei (c. 7), ha estat alliberada i ha rebut l’Esperit, que dóna la vida plena, la pau i la confiança filial envers Déu, el qual, en Jesucrist, ha manifestat als homes el seu amor immens (c. 8).
En una nova secció, Pau torna a interpretar teològicament la història i es pregunta per la situació del poble d’Israel després de Crist (cc. 9-11). A la llum de la doctrina de la justificació per la fe que ha exposat en els capítols anteriors, reflexiona ara sobre la infidelitat de tants jueus que no han acceptat Jesús com a Messies i Senyor. Pau comença afirmant la llibertat absoluta de Déu, que no fa dependre la salvació de la pertinença a un poble en concret (9,1-29). Després indica quina ha estat la culpa dels jueus: han buscat la salvació per mitjà de les obres, com si la salvació fos el fruit de l’esforç humà (9,30-10,21). L’apòstol acaba afirmant que, per pura gràcia de Déu, del poble d’Israel n’ha quedat una resta escollida, la qual, juntament amb els pagans que han cregut, formen el nou poble de Déu. Aquest nou poble aplegarà finalment Israel sencer i el conjunt dels pobles pagans (c. 11).
La segona gran part de la carta (12,1-15,13) és una exhortació sobre alguns aspectes de la vida cristiana. Després d’una introducció i d’una reflexió sobre allò que ha de ser una comunitat cristiana (12,1-8), Pau escriu un seguit d’exhortacions breus, pròximes als ensenyaments de Jesús (12,9-21; 13,8-14). Aquestes exhortacions són interrompudes per unes normes generals sobre quina ha de ser l’actitud dels cristians davant l’autoritat civil (13,1-7). Per acabar, tracta el problema de les relacions entre «els febles» i «els forts en la fe» dins la comunitat (14,1-15,13): els uns, provinents del judaisme, no mengen carn per por que no hagi estat sacrificada als ídols i, per tant, que sigui ritualment impura; els altres, provinents del paganisme, judiquen amb menyspreu aquesta actitud temorosa. Pau fa una crida a la comprensió mútua de cara a l’edificació de la comunitat.
Finalment, en l’epíleg (15,14-16,27), Pau justifica davant els lectors la tramesa de la carta (15,14-21) i els manifesta el desig d’anar-los a veure personalment (15,22-33). Segueix una llarga llista de salutacions (16,1-23). L’escrit acaba amb una doxologia (16,25-27).
Importància i influència de la carta
La Carta als Romans conté alguns dels temes més importants de la teologia paulina: la força salvadora de l’evangeli, la doctrina de la justificació per la fe, la realitat de la vida en Crist i amb Crist, l’acció de l’Esperit en els qui creuen...
La carta, segurament a causa de la seva gran riquesa doctrinal, ha tingut molta influència en la història del pensament cristià. Sobretot en dos moments concrets, les interpretacions diverses que se’n van fer han estat decisives per a l’Església: en el segle V, amb motiu de les grans controvèrsies sobre el caràcter gratuït de la salvació de Déu, i en el segle XVI, quan va iniciar-se la Reforma.
S'ha seleccionat:
Romans Introducció: BCI
Subratllat
Comparteix
Copia
Vols que els teus subratllats es desin a tots els teus dispositius? Registra't o inicia sessió
Bíblia Catalana, Traducció Interconfessional (BC) Text Bíblia Catalana Traducció Interconfessional, sensa els llibres Deuterocanonics, Copyright © Sociedad Bíblica de España, 2008 Utilizada con permiso