Joan 13:1-17
Joan 13:1-17 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
Era abans de la festa de Pasqua. Jesús sabia que havia arribat la seva hora, l’hora de passar d’aquest món al Pare. Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l’extrem. Mentre sopaven, quan el diable ja havia posat en el cor de Judes, fill de Simó Iscariot, la resolució de trair-lo, Jesús, sabent que el Pare li ho havia posat tot a les mans, i que havia vingut de Déu i a Déu tornava, s’aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola; després va tirar aigua en un gibrell i començà a rentar els peus dels deixebles i a eixugar-los amb la tovallola que duia cenyida. Quan arriba a Simó Pere, aquest li diu: – Senyor, ¿tu em vols rentar els peus? Jesús li respon: – Ara no entens això que faig; ho entendràs després. Pere li diu: – No em rentaràs els peus mai de la vida! Jesús li contesta: – Si no et rento, no tindràs part amb mi. Li diu Simó Pere: – Si és així, Senyor, no em rentis tan sols els peus: renta’m també les mans i el cap. Jesús li diu: – Qui s’ha banyat, només cal que es renti els peus: ja és net tot ell. I vosaltres ja sou nets, encara que no tots. Jesús sabia qui el traïa, i per això va dir: «No tots sou nets.» Després de rentar-los els peus, es va posar el mantell i tornà a taula. Llavors els digué: – ¿Enteneu això que us he fet? Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”, i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc. Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres. Us he donat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres. En veritat, en veritat us ho dic: el criat no és més important que el seu amo, ni l’enviat més important que el qui l’envia. Ara que heu entès tot això, feliços de vosaltres si ho poseu en pràctica!
Joan 13:1-17 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Era la vigília de la festa de la Pasqua. Jesús, conscient que ja havia arribat l’hora de deixar aquest món i anar al Pare, ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà al màxim. Durant el sopar, quan el diable ja ha-via posat en el cor de Judes, fill de Simó Iscariot, la determinació de trair-lo, sabent Jesús que el Pare li ho havia posat tot a les mans i que de Déu provenia i a Déu retornava, s’alçà de taula, es va treure el mantell i, prenent una tovallola, se la va cenyir. Després omplí el gibrell d’aigua i es posà a rentar els peus dels deixebles i a eixugar-los amb la tovallola que duia cenyida. Quan va arribar a Simó Pere, aquest li va dir: “Senyor, ¿tu em rentes els peus?” Li respon Jesús: “Ara no entens el que jo faig, però ho entendràs més tard.” Pere replicà: “De cap manera! Mai no em rentaràs els peus.” Jesús li va res-pondre: “Si no te’ls rento, és que no tens part amb mi.” Li digué Simó Pere: “Senyor, no sols els peus, fins i tot les mans i el cap.” Jesús li diu: “Qui s’ha banyat, només cal que es renti els peus, perquè tot ell està net. Vosaltres esteu nets, encara que no pas tots.” Ell sabia qui l’havia de trair, per això deia: “No tots esteu nets.” En acabar de rentar-los els peus, es posà el mantell, s’assegué a taula i els digué: “Compreneu això que us he fet? Vosaltres m’anomeneu Mestre i Senyor, i teniu raó, perquè ho sóc. Ara bé, si jo, el Senyor i el Mestre, us he rentat els peus, també vosaltres heu de rentar-vos els peus els uns als altres; jo us he donat exemple perquè vosaltres feu el mateix que jo us he fet. Us ho asseguro: un esclau no és més que el seu amo; ni el missatger no és més que el qui l’envia. Si compreneu aquestes coses i les compliu, sou benaurats.