Emmanuel, Déu Amb NosaltresMostra

La foscor no et dona senyals que vagi a sorgir la llum. Quan les circumstàncies empitjoren, l'esperança s'esvaeix. El nostre cervell està dissenyat perquè, davant el perill, l'amenaça, s'activin mecanismes de defensa. La sensació d'ansietat no és més que una emoció per a alertar-nos, per a mantenir-nos desperts davant la possible catàstrofe que amenaça la nostra vida.

El problema és, quan deixem que l'emoció s'assegui, i prengui un lloc que no li correspon. Quan el que els meus ulls perceben és foscor, la meva ment tendeix a no pensar en res més que en aquesta foscor, i en les seves conseqüències. Però llavors un impuls, hi ha alguna cosa en nosaltres, petita, que ens fa voler reaccionar. Llavors les pors apareixen per a callar aquesta veu, i l'esperança, si no s'alimenta, s'afebleix molt més ràpid que la por.

Però aquest impuls, aquest petit centelleig en la foscor, que sembla insignificant, si li donem lloc, pot provocar un enllumenament meravellós i inesperat. Que transformi la foscor, en llum.

Durant anys, la humanitat havia sofert les conseqüències de la foscor. Però Déu va intervenir. Una petita llum, un bebè, en una humil família jueva, va venir com una cosa a la qual no prestar-li massa atenció. Qui es fixarà en un nen? Nascut en el lloc on dormen els animals de la granja. Res més a oferir?

Però era molt més que això. Ell no necessitava escenaris, ni luxes, no necessitava res d'això perquè ell estava en la fundació del món, Ell era amo de tot. Però volia demostrar alguna cosa. Que Déu havia decidit, per voluntat pròpia i per pur amor, acostar-se a nosaltres. I va venir Emmanuel.

Llavors la llum, l'esperança, no es va esvair mai, perquè ara aquesta llum, aquesta esperança, era una persona, la persona de Jesús. I va venir per a quedar-se. I estar amb nosaltres. La pregunta és, li donaràs lloc perquè il·lumini a la teva casa, en la teva vida?